EconomiaCAT

L’ESPANYA PROFUNDA

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: ESPAÑA; Publicat el 22 abril 2019

España

L’ESPANYA PROFUNDA

Pensavem que l’Espanya profunda era l’Espanya que s’embolicava a trets a Puerto Hurraco, l’Espanya dels Santos Inocentes, la del toro de la Vega, la que idolatra a Belén Esteban convertint-la en la “princesa del pueblo”, la dels que fan el ridícul anant disfressats de toreros i amb perruques als Mundials de futbol, la del maltractament animal i humà, l’Espanya dels que viuen en el fanatisme reilgiós i la superstició, la España cateta, però no.

L’Espanya profunda no només és aquesta, el concepte va més enllà, l’Espanya profunda impregna a tot l’estat, tant als pobles com a les ciutats, afecta tant a persones ignorants, sense estudis, com a altres de lletrades, inclou a gent gran i a joves, fins i tot a nens. L’Espanya profunda és l’Espanya de l’odi en estat pur, l’odi que després de deshumanitzar als que no pensen com ells, campa fent mal a dojo, de forma gratuïta i amb total impunitat pels territoris ibèrics, l’odi de qui odia als independentistes, dels que han engegat una repressió sense precedents a l’Europa occidental del segle XXI per aniquilar la voluntat del nostre poble.

L’Espanya profunda real, que feia anys que estava amagada sota un vèl de canvi i modernitat ha sortit finalment a la superfície, i ho ha fet sense cap mena de complex, de mesura ni d’aturador. Impulsada legalment per l’aplicació de l’article 155 i emparada per la consigna del “a por ellos”, polítics i mitjans de comunicació han engendrat i despertat, amb l’aval dels jutges col·laboracionistes, la pitjor de les xenofòbies, sempre injustificades però més en aquest cas, on es dóna la paradoxa que els mateixos ciutadans són els que prefereixen no tenir una democràcia plena, una democràcia de mentida on no es poden decidir les coses sinó que només es poden decidir entre coses prèviament seleccionades. Una dictadura, vaja!

L’Espanya profunda és la de la repugnant imatge del batlle del PSOE del municipi sevillà de Coripe defensant sense rubors una vomitiva festa consistent en tirotejar, amb armes carregades per la policia local, un ninot del què ell anomena “el mal”, i que aquest any ha triat la figura del nostre President a l’exili: en Carles Puigdemont, abillat amb una "Estelada" de cap a peus i amb un visible llaç groc a la solapa de l’americana.

Quina diversió! Quines risses! Quina gresca! Quina Festa!...... I quina pena i quina merda de país! Quina merda de descerebrats són aquests que s’ho passen bé portant als nanos a veure aquest fastigós espectacle que suposa la simulació pública d’un afusellament, l’execució pública simulada davant de menors d’un càrrec que ha sigut votat democràticament, la crema d’un pacífic demòcrata que pot passejar-se per tota Europa de forma lliure menys a l’Espanya profunda, clar!, on s’ha convertit en l’enemic públic número 1.

Fanàtics! Adoctrinadors! Mala gent! Gentussa! Enaltidors de l’odi! Apologistes del linxament! Monopensadors de la pàtria! Fatxes! Bàrbars! Espanyols de l’Espanya profunda!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ASSANGE, QUAN UN PERIODISTA FA PERIODISME

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: INTERNACIONAL; Publicat el 15 abril 2019

ASSANGE, QUAN UN PERIODISTA FA PERIODISME

“És molt senzill. Les persones tenen el dret a saber i el dret a qüestionar i desafiar el poder. Aquesta és la veritable democràcia.”, i aquesta és una frase de Julien Assange, el periodista Assange, fundador de WikiLeaks, perseguit per revelar i facilitar la revelació d’abusos, tortures, espionatge, corrupció, manipulació i violació sistemàtica de drets humans de governs suposadament liberals i democràtics, en els que teòricament, però no a la pràctica, hi ha transparència i respecte a les lleis de llibertat d’expressió i publicació.

El problema ve donat quan aquests fets i secrets revelats incomoden al poder hegemònic, quan difereixen i s’enfronten al missatge donat per l’establishment, destruint la narrativa oficial i políticament correcta d’una “veritat” que realment és una gran mentida.

Ha sigut molt trist veure la detenció d’Assange, un home debilitat, arrossegat per sis o set goril·les policials des de l’ambaixada equatoriana a Londres. És molt trist contemplar a Assange, quan un periodista fa periodisme, i veure quin pot ser el seu destí. Acusat de conspirar contra els Estats Units d'Amèrica, aquest home que només ha filtrat i publicat documents reals però classificats sobre les accions militars nord-americanes a Afganistan i secrets relacionats amb la guerra d’Irak, és a dir, que com a periodista només ha fet coses per afavorir el coneixement del què ha passat, pot acabar sent extradit, jutjat i empresonat simplement per haver fet públics documents que demostren que les versions oficials són un cúmul de mentides i mentides en defensa d’interessos d’uns quants manipuladors.

La impactant detenció de l’australià és la icona de la paranoia oficial, l’emblema de la por a que se sàpiga la veritat, la senyera de la mentida. També és una seria advertència pels pocs periodistes que encara existeixen, un missatge clar donat per uns quants i poderosos matons respecte a què el periodisme d’investigació i de fets, el periodisme de veritat, no interessa, cal silenciar-lo, cal anul·lar-lo, aniquilar-lo de rel.

Dol especialment veure com és al Regne Unit, a Londres, la terra de la Carta Magna, on s’avenen els governants britànics a col·laborar amb la venjança impulsada des de Washington, i la connivència del govern titella equatorià, per crear un ordre que liquida el dret internacional al qual ja ningú fa cas, i ho fan sense cap queixa ni acció per part de l’oposició. Dol i indigna veure que sigui el Regne Unit, paradigma del parlamentarisme i la democràcia més ancestral, el lloc en el qual es va negar l’extradició de Pinochet, el sanguinari dictador xilè, i com ara es presten amb gran diligència a extradir al periodista Assange. Dol veure que no hi ha organismes oficials per defensar-lo, cap mitjà de comunicació, cap govern, ni tan sols el seu que s’ha negat a intercedir per la seva causa. Covards, colla de covards.

Dol pensar en la malaltia degenerativa que ha contaminat a la societat occidental. Dol pensar en no saber el què és veritat i el què no ho és de tot el que ens han explicat durant dècades i dècades sota el relat dirigit sempre per la perversitat dels Estats Units, dol pensar que la lluita contra el terrorisme potser no és tal, dol creure que les ingerències en benefici de democratitzar països comandats per tirans o de fer ajudes humanitàries és tot un engany, dol adonar-se que possiblement tot és una gran propaganda al servei dels interessos propis d’un país i d’uns governants que presumeixen de ser demòcrates sense ser-ho.