EconomiaCAT
17A, CRIM D’ESTAT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
17A, CRIM D’ESTAT
No sé si es provarà mai, no sé si es coneixerà la veritat d'aquí molts anys o de menys anys, però tinc la seguretat absoluta que els brutals atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017 van ser organitzats o almenys es van perpetrar amb l’aquiescència i responsabilitat infame de la ultradreta peperiana governant a l’estat espanyol, un govern embogit i rabiós, un govern superat per la voràgine democràtica del moment, democràcia en estat pur que els hi queia a sobre amb el moviment del procés català i que no podien pair.
15 morts, entre ells dos nens de tres i set anys. 131 ferits, un d’ells, una turista alemanya que va morir uns dies després a conseqüència de les ferides produïdes a l’atemptat, elevant la xifra fins a 16 morts. Persones de 34 nacionalitats diferents van ser afectades.
17A, crim d’estat. Va ser un crim d’estat, però el pitjor de tot és que no em sorprèn perquè molts ja ho imaginàvem. Les frases del tipus “no pot ser”, “no arribaran tan lluny”, “estem en un estat de dret”, “algú ho aturarà”, i d’altres similars, fa temps que han estat superades, fa temps que sabem que no tenen sentit a l’estat espanyol, on els governs, siguin del PP o del PSOE, són capaços de qualsevol cosa, de mentir, de pegar i fins i tot d’assassinar amb l’objectiu de no perdre a Catalunya, una colònia extremadament rendible i necessària per a ells.
De cap altra forma es pot entendre perquè la Guàrdia Civil va pressionar per quedar-se amb la investigació de l’explosió d’Alcanar quan els Mossos treballaven en les diferents hipòtesis. De cap altra forma es pot entendre la manca d’escrúpols dels governs espanyols, passats i actuals, per amagar les males pràctiques dels serveis secrets i policials espanyols. De cap altra forma es pot entendre el silenci sepulcral dels grans mitjans de comunicació espanyol davant les revelacions fetes pel diari "Público". De cap altra forma es pot entendre els motius que van portar a PP, PSOE i CS a frenar una comissió d’investigació al Congrés. De cap altra forma es pot entendre perquè el CNI va esborrar la fitxa del cervell, Abdelbaki es-Satty, dels seus arxius quan va succeir l’atemptat. De cap altra forma es pot entendre la declaració prepotent de la portaveu en funcions del govern espanyol, Isabel Celaá, al ser preguntada per les connexions entre els terroristes jihadistes i el CNI, i que es resumeix amb el comentari “no estem en aquest tema”, i que manifesta una voluntat de “correr un tupido velo” davant de familiars de les víctimes de l’atemptat, que van veure com una tarda de fa quasi dos anys, la seva vida quedava trencada per sempre, i davant de ciutadans que esperen i exigeixen explicacions del que va passar aquell dia. De cap altra forma es pot entendre com la fiscalia no actua d’ofici davant de les greus i alarmants revelacions resultat de les investigacions periodístiques.
Saber és un dret en democràcia, el problema és que a Espanya no ho és.
Informar és una obligació en democràcia, el problema és que a Espanya no ho és.
Estem davant d’un escàndol d’estat sense precedents a l’Europa democràtica. Bé, sense precedent tampoc, hi ha reincidència al govern espanyol quan als atemptats del 11M a Madrid ja es va silenciar el paper dels confidents que controlaven els serveis de seguretat espanyols, i que haurien pogut evitar el que va ser l’atemptat més sagnant fet mai a Europa. En qualsevol país del món civilitzat, aquest escàndol provocaria un terratrèmol polític i social, amb dimissions en massa del govern, apertura d’investigacions exhaustives i seria capçalera dels informatius, dia rere dia. A Espanya, silenci sepulcral. Callen i intenten passar de puntetes. Simplement perquè són còmplices.
La gestió dels atemptats pels Mossos d'Esquadra va evitar una alerta ciutadana que des del govern espanyol volien es produís, provocant una monumental emprenyada del govern del PP que tenia altres plans. Recordem les paraules de Soraya SS parlant d’aplicar el nivell 5 d’amenaça terrorista i que significava posar l’exèrcit al carrer. El govern del PP volia una acció i intervenció militar justificada per la seguretat dels ciutadans, una intervenció agressiva basada en la utilització de la por i que perseguia altres objectius més foscos i tèrbols, com evitar la celebració del Referèndum, que per aquelles èpoques ja sabien que era inevitable, se’ls hi havia escapat de les mans, mans vermelles per cert, tacades de sang dels innocents.
La venjança de l’estat espanyol no s’ha fet esperar. Ja sabem que qui els porta la contrària o s’interposa als seus plans li posen la creu, cosa que s’evidencia una vegada més mitjançant la persecució dels que van fer una gestió i feina perfecte de l’atemptat, però que anaven en contra dels seus interessos. L’engarjolament del conseller Forn, i la persecució del major Trapero i la resta de la cúpula policial catalana en el que serà un nou judici vergonyós, evidència aquesta revenja. Si són capaços de matar, com no han de ser capaços de mentir, com no han de ser capaços de falsejar-ho tot, de manipular-ho tot.
No oblidarem, no callarem i no perdonarem als assassins, per respecte a les víctimes, per fer justícia.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL CONTE DE LA SERVENTA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL CONTE DE LA SERVENTA
El Conte de la Serventa o The Handmaid’s tale és una novel·la i sèrie televisiva de ciència-ficció de la canadenca Margaret Atwood, escrita l’any 1985, en què uns polítics teòcrates, dictatorials i totalitaris arriben al poder dels Estats Units, que passa a dir-se república de Gilead, amb l’excusa de defensar el país de la violència del terrorisme islàmic, augmentant el control social i l’autoritarisme, i retallant totalment les llibertats de les persones.
En la trama d’aquesta obra, una plaga d’infertilitat assola la humanitat. Aquest fet és aprofitat per alguns feixistes il·luminats que duen a terme una revolució conservadora i fonamentalista religiosa que es carrega la democràcia mitjançant un cop d’estat que converteix totes les estructures de l’estat en una teocràcia fanàtica, canviant l’ordre polític, jurídic i social.
El poder polític queda concentrat amb uns líders patriarcals que són qui van començar la revolució i que ara governen una dictadura totalitària impecable contra la població civil.
El poder jurídic erradica els Drets Humans i passa a ser executada per una taxativa i espècie de Llei Divina del estàs amb el règim o contra el règim.
La societat es divideix en una espècie de castes superiors i inferiors, on és rellevant el paper de les dones com a essers inferiors, subjugats al poder de l’home. L’home s’apropia del treball i del cos de la dona, i per extensió dels seus fills. Les dones són propietat literalment de l’home, ja siguin com a Marthas o cuidadores de la llar familiar, com a esposes submises o com a serventes. Aquestes, són dones fèrtils que tenen funcions exclusivament reproductores, utilitzades només com a úters amb potes, que perden totalment la seva identitat, així és com la protagonista televisiva June passa a dir-se DeFred, prenent el nom de l’home de la casa, Fred Waterford.
El conte de la serventa és una obra traumàtica, terroríficament angoixant i sobretot atemporal. I ho és, perquè existeixen alguns axiomes del món que retrata l’autora que són d’indiscutible actualitat. A l’obra d’Atwood, igual que a la realitat, la societat viu en oprimida per una por constant, on les conseqüències d’incomplir La Llei són devastadores, on l’adoctrinament i el rentat de cervell estant a l’ordre del dia i on les persones han deixat de ser totalment el centre de les decisions que pren la classe política dirigent, una societat en què el feixisme, la misogínia i la xenofòbia són cada vegada més presents de forma impune.
El conte de la serventa és una obra que ens fa reaccionar, ens adverteix que de forma ràpida els nostres països poden esdevenir violents i deshumanitzats, ens posa en alerta, és una obra amb missatge que ens relata, explica i exposa que les llibertats poden desaparèixer d’un dia per altre, inclòs en els països que consideràvem democràtics i més avançats. És la història d’un maltractament continuat, en el que la ficció s’apropa a la realitat de forma fefaent. El totalitarisme gestacional, la propaganda, el sistema de castes o el neofeudalisme de la producció són aspectes que disfressats d’altra forma es troben a la nostra societat cada vegada més sovint. L’augment de moviments polítics d’extrema dreta està normalitzant i accelerant el procés en què les llibertats bàsiques són coartades, depurades i erradicades per la via del retrocés de drets bàsics o l’aprovació de lleis regressives.
Espanya és un clar exemple que la ficció esdevé realitat. Catalunya són les dones reals de la ficció de l’obra. Serem per sempre súbdits o reaccionem?
“Nolite te Bastardes Carborundorum”
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya