EconomiaCAT
LES DEFENESTRACIONS DE PRAGA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
LES DEFENESTRACIONS DE PRAGA
Tal com anunciàvem la darrera setmana, ara toca parlar de Praga.
Tots sabem el que vol dir defenestrar, no?, significar apartar a algú, destituir-lo, refusar-lo, expulsar-lo. Però quin és l’origen d’aquesta paraula?
Significa tirar a algú des de la finestra. Prové del llatí, amb el prefix “de” que vol dir de/des de i la paraula “fenestra” que significa finestra.
Si una ciutat al món està vinculada amb la paraula defenestrar aquesta és la capital de l’actual República Txeca, Praga, fins a tres defenestracions són conegudes històricament a la capital de Bohèmia, les defenestracions de Praga, però va haver-hi una quarta que és més contemporània.
La primera defenestració va tenir lloc l’any 1419, eren temps molt convulsos a Bohèmia. Avançant-se un segle a les idees de Luter, un sacerdot i professor de la Universitat Carolina de Praga, Jan Hus, advocava per la reforma de l’església catòlica, condemnant la divisió papal, criticant la corrupció moral dels sacerdots i clamant sobretot contra la venda d’indulgències, aquelles que “asseguraven” el cel a canvi de generoses contribucions a l’Església. Jan Hus va ser cremat a la foguera l’any 1415, idolatrat a la seva terra, els seus seguidors eren els hussites, que lluny d’estar plegats es dividien en moderats (utraquistes), compostos per la baixa noblesa i la burgesia, i radicals (taborites) que eren majoritaris i tenien tendències antimonàrquiques i antigermàniques. El consell municipal de Praga era contrari a aquesta branca radical a qui veien com un perill. En el transcurs d’unes manifestacions organitzades pels taborites, els ànims es van exaltar més del compte, es van llançar pedres des del Consell contra els manifestants, la multitud va entrar a l’edifici, i prenent a set membres del Consell Municipal, incloent l’alcalde i un Jutge, els van defenestrar literalment. Aquest fet, va desencadenar les anomenades Guerres Hussites que es van prolongar fins a 1436.
La segona defenestració succeeix l’any 1483. Les Guerres Hussites van acabar amb victòria catòlica però les tensions als carrers continuaven en una ciutat de majoria protestant, a la que se sumava el seu sentiment nacionalista. Després d’un període tranquil en el qual regnava el protestant Jirik de Podiebrad, el catòlic Vladislav II va accedir al poder. Catòlics i hussites moderats van fer pinya per depurar i aniquilar a radicals taborites, que per defensar-se, i com no podia ser d’altre forma a Praga, van prendre l’Ajuntament, assassinar al batlle i els membres del Consell que van trobar dins, defenestrant-los després des de la torre de l’Ajuntament, sí aquella torre famosa mundialment per tenir a la seva base el rellotge astronòmic més fotografiat del món.
La tercera defenestració es produeix l’any 1618. Després de l’elecció del habsburg ultracatòlic Ferràn II com a rei de Bohèmia, aquest va proclamar el final de la tolerància a les llibertats religioses així com la pèrdua d’autonomia del regne bohemi i la involució de la llengua txeca, que quedava enquadrat dins del Sacre Imperi Romà Germànic, subjugada al centralisme de Viena. Els nobles bohemis o una gran part d’ells, no acceptaren la situació, i dirigint-se al castell de Hradcany a la ciutat de Praga, on estaven els delegats imperials que governaven la ciutat en nom de l’emperador, van... Us imagineu el que van fer?... Doncs ho heu endevinat, els van llançar per la finestra. Aquesta vegada no els van assassinar, no va morir ningú, van caure damunt d’una fossa de fems. Aquest incident es considera el punt de partida de la Guerra dels 30 anys, una guerra que va arrasar Europa fins el 1648.
La quarta, la defenestració contemporània, no té cap similitud amb les anteriors més enllà de la insistència a Txèquia de tirar gent per la finestra, i correspon a l’assassinat de Jan Masaryk, l’únic membre del govern txec després de la Segona Guerra Mundial, fill de Tomas Masaryk, qui va ser el primer President de la República de Txecoslovàquia. A l’inici de l’ocupació soviètica, Jan Masaryk va ser trobat mort en pijama a peu de la seva finestra, van tancar el cas com un suïcidi, però les investigacions més recents demostren que era impossible que s’hagués suïcidat tal com va trobar el cos.
Malgrat el còctel antropològic combinat d’eslaus alpins, bàltics, celtes, germànics, etc. que han poblat les terres de Bohèmia, Txecoslovàquia, la república Txeca, el poble txec fa segles que s’identifica com a tal. Les seves terres han estat ocupades pels alemanys de l’Imperi, pel posterior Imperi Austrohongarès, per l’Alemanya nazi, pels soviètics més recentment. Sempre han tingut clar que ells són txecs, tenen la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de pensar, sovint divergent amb la dels seus ocupants, fins i tot divergent entre ells mateixos. Són txecs, volen ser txecs i volen que així se’ls consideri. Persisteixen i persisteixen com a tal.
Hi ha moltes similituds entre el poble txec i el català. La renaixença literària i cultural txeca s’assembla molt a la catalana. Com a Catalunya, el nacionalisme, i posterior moviment independentista, s’estenia per igual a totes les classes socials. Uns resistim a la centralista castellanització cultural, no només de llengua, mentre altres van resistir a la contundent germanització. La tercera defenestració apareix en tots els llibres d’Història de l’època, com també suposa un fet fonamental La Guerra dels Segadors, primera dissensió interna portada a terme dins del territori dels Àustries espanyols, i que va mostrar a la resta de nacions que Espanya era un gegant amb peus de fang.
L’Octubre de 2017 nosaltres vam perdre la nostra oportunitat de finalitzar feliçment la Revolució dels Somriures, l’equivalent a la seva Revolució de Vellut. Gent al carrer, amenaces sense por, poble unit i decidit a tot. Ells van tenir al Václac Havel, nosaltres no, alguns van tenir la por que la Revolució dels Somriures no fos granat com el vellut sinó que fos vermella com la sang. No hi ha res a retreure, res a recriminar, però si molt a aprendre, la pròxima vegada, no gaire lluny desitjo, hem d’anar fins al final.
Per acabar una recomanació, si alguna vegada us enfadeu amb un txec, vigileu que no hi hagi cap finestra a prop...
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
BERLÍN: ENVEJA SANA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
BERLÍN: ENVEJA SANA
Aquest estiu ens hem portat bé i no hem anat gaire lluny. Aprofitant que la meva filla està cursant un Erasmus de final de carrera a la Technische Universität de BerlÍn, hem estat una semaneta amb ella per la capital alemanya i després hem allargat el viatge fins a Praga. Dues capitals europees amb una profunda càrrega històrica darrere.
Sóc dels que crec que l’estiu, fora de les nostres rutines diàries, és un bon moment per aprendre altres realitats, altres formes de vida, per endinsar-nos en la Història d’altres indrets, i sobretot per pensar i comparar.
A l’article d’avui, BerlÍn: enveja sana, parlaré d’aquesta ciutat, una ciutat de la qual considero conec bastants dels seus racons, de les seves anècdotes i part de la seva Història. És la tercera vegada que vaig en cinc mesos pels motius comentats inicialment i la sisena en total. He estat per motius professionals i com a oci. Tanta repetició ens ha permès aquesta vegada, sortir-nos dels circuits més guiris i aprofundir en les dues temàtiques que han marcat aquesta ciutat durant el segle XX, el nazisme i la guerra freda, esdeveniments que encara marquen el nom de la ciutat i que el marcaran en el futur per sempre més.
No comentaré aquestes dues temàtiques en sí, no analitzaré els motius que van produir les dues dictadures històriques que van impactar a la ciutat, cosa que m’encantaria, per cert, parlarem de la comparació i la forma d’afrontar el postfeixisme que han tingut els berlinesos, i alemanys en general, i ho compararem amb el tractament que es dóna al nostre estat, generant-me aquesta comparació una clara enveja sana, tal com diu el títol d’aquest escrit.
L’Europa recent és filla del feixisme i de l’antifeixisme. La Segona Guerra Mundial va dividir el continent entre països de l’Eix nazi-feixista amb els seus aliats (com l’Espanya de Franco), i els països que van combatre aquest moviment autoritari, els països de la resistència. Al finalitzar la Guerra, Alemanya va perseguir els nazis i va reconvertir la seva pesada herència amb una eina d’aprenentatge per a les futures generacions, perquè el que va passar mai més torni a succeir. Els nens de les escoles de Berlín visiten Sachsenhausen, el camp de treball i extermini indirecte proper a la ciutat, reconvertit en els darrers anys de la Guerra en camp d’extermini. Allà reben explicacions clares dels crims que els seus avantpassats van portar a terme.
A Espanya, el feixisme es va prolongar fins a la mort del dictador i un xic més. Ningú va ser perseguit. Els criminals i torturadors reconeguts van ser amnistiats, els que segueixen vius poden campar totalment lliures per on volen mentre les seves víctimes, en molts casos encara romanen enterrades sense identificar en foses comunes o en cunetes perdudes de la geografia ibèrica. No s’ha volgut passar pàgina, a les escoles postfranquistes no s’explicaven detalls, fins i tot ara no s’explica amb tota la seva dimensió i crueltat el que va ser la repressió portada a terme pels criminals de la dictadura franquista.
A l’Alemanya postnazi, els hereus de Göring, de Himmler, de Hess, de Borgmann i de Mengele entre altres, van passar a ser fills d’herois rodejats de tots els capricis imaginables a ser fills avergonyits de botxins, fills d’assassins (que és el que eren els seus pares), en el que els seus béns i patrimoni aconseguits amb la sang dels seus crims van ser embargats. Mentre a Espanya, la néta de Franco es passeja per platós televisius com una star-system mediàtica, i fins i tot, l’estat espanyol li reconeix un ducat amb “grandeza de España”, títol exempt de pagar drets per més conya. Us imagineu un nét del dictador alemany actuant al programa Guck mal, we tanzt?, traducció segurament errònia de Mira quien baila?, o anomenat pel govern democràtic alemany con a Baron Von Hitler amb dret a pensió vitalícia?
L’esvàstica està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en determinats estadis de futbol. La salutació braç en alt està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en actes de determinats partits polítics, no només de VOX, i fins i tot, en manifestacions de determinats sindicats de cossos policials, increïble però veritat. L’adoctrinament de l’Alemanya nazi va requerir un desadoctrinament de la població de forma intensa, cosa que es va fer. A l’Espanya franquista, l’adoctrinament va durar 40 anys, molt més que la duració del nazisme, i no s’ha fet cap desadoctrinament posterior, per això aquest país és com és, un lloc on es normalitza la xenofòbia, els privilegis, el masclisme i l’atac a les minories.
Alemanya va demanar perdó al poble jueu per l’Holocaust, també el va demanar a altres, com al poble txec al qual van ocupar. Espanya encara deu les seves disculpes als pobles llatinoamericans i a tantes altres colònies a les que han volgut aniquilar, com Catalunya. Mai ho farà. Spain is different però per mal.
Berlín i Alemanya han superat el passat, a Espanya no només no s’ha superat sinó que el passat roman, està viu ara, ho veiem cada dia.
Un altre setmana parlarem de Praga i les meves reflexions. Salut i Independència!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya