EconomiaCAT
DE PESSEBRES I PACTES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
DE PESSEBRES I PACTES
I a mi que el pessebre de la Colau d’enguany m’agrada...
Ho sento per alguns i sobretot per “algunes” que considereu aquesta afirmació com quasi un sacrilegi, ho sento pels que rondineu i dieu que sembla una pila de trastos mal posats, és lleig, molt lleig, però més enllà de la seva estètica i del seu preu, una barbaritat els quasi 100 mil euros que diuen ha costat, el trobo original i sobretot molt poètic, potser és perquè jo sóc de números i no tinc gust per l’art, potser és perquè em conformo amb ben poc o potser és perquè la polèmica sobre el pessebre barceloní ja s’ha convertit en una tradició més de les festes nadalenques.
Aquestes polèmiques, normalment les mateixes, són les que certifiquen que el Nadal està proper, més enllà de les llums que adornen els nostres carrers, que les decoracions de les botigues i que les cançons que s’escolten a l’entrar-hi.
Quan a casa et treuen el tema de què aquest any no cal comprar l’avet a la gitaneta (que ara ja deu passar dels 50) com cada any, que fa molt merder, o si aquest any seria millor comprar-ne un d’artificial que ara semblen molt naturals i només cal plegar-los quan acaben festes, significa que ja queden pocs dies per preparar la decoració de casa.
Quan et diuen que aquests any no cal comprar més pastors, ni pous, ni porcs, ni ovelletes, ni res de res perquè el pessebre domiciliar està superpoblat, els pastors fan caravana, els animals topen els uns amb els altres, i el poblat que representem sembla més Calcuta que Betlem, vol dir que ja és l’hora que el pessebre s’ha de fer.
El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?
Quan et comenten que no cal comprar tantes neules ni torrons, que no ens convenen, que engreixen, que passades festes sobren tots i que n’hem d’estar menjant fins al mes d’Abril, significa que entrem a la recta final de la setmana prèvia de Nadal.
Quan ja tips, et comenten que després del vermut de Reis amb més de 20 coses diferents no cal preparar el pollastre farcit tradicional perquè sobra tot i els convidats se’l prenen per compromís, significa que les festes arriben al seu final.
Aquestes dates són dates de polèmiques i de pactes, tant a fora com a dins de les llars particulars, dates de pessebres i pactes, on hi ha els partidaris de les tradicions familiars i nadalenques més ancestrals, i hi ha els que volen canviar algunes coses, canviar-ne moltes o fer-les totes diferents. Al final, tothom sempre cedeix un xic, més o menys, on el que cedeix pensa que ha cedit molt, segurament molt més del que en realitat ha cedit, mentre que l’altre pensa al contrari, que ho ha fet poc o que no ha cedit gens. És inevitable, i així és la vida.
Cada vegada que penso amb pessebres i pactes, sempre em pregunto de qui seria la idea del primer que va proposar posar un caganer al pessebre de Nadal i qui seria el primer que va cedir i ho va acceptar?, aquella transgressió ara ha esdevingut en una tradició, una bonica tradició, obrim la ment als pactes nadalencs, obrim la ment a tota classe de pactes, respectem les opinions mentre siguin opinions que respectin la dels altres.
Per cert, ara torno que vaig a buscar l’avet a la gitaneta....
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
13 MONEDES DE PLATA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
13 MONEDES DE PLATA
Pactar? A canvi de què?
Els diputats d’ERC tenen la clau de volta del pany que obre la porta de la governabilitat espanyola. El PSOE i UP no sumen, no són suficients, ni ells ni tots els petits partits perifèrics, regionalistes i autonomistes de la geografia peninsular.
Aquí la cosa no va d’investidura, va de legislatura i ha de durar els pròxims quatre anys. ERC, i també JxC van donar el suport a Sánchez per fer fora a Rajoy, però ja hem vist els resultats, més anti-Catalunya, amb diferent tonalitat de veu però amb la mala llet estatal que els caracteritza i el mateix modus operandi repressiu.
Ara tornen a demanar el suport d’ERC, dels seus tretze diputats, i tornen a demanar-lo perquè el necessiten mentre el temps s’esgota, no perquè el vulguin de cor, no perquè vulguin arreglar les coses, no perquè vulguin negociar asseguts a una taula, no perquè siguin estadistes (que no estadístics, eh!) de veritat. Sabem del cert, que una vegada aconseguit el seu objectiu a curt termini tornaran a incomplir totes i cadascuna de les paraules donades, una paraula que ja han demostrat que no val per res, han perdut tot el crèdit.
Prou de pactes polítics inconcrets, no serveixen. Prou de pactes d’intencions buides, se’ls emporta el vent a la primera bufada. Prou de pactes de mentida, que no es porten mai a terme. Prou de pactes amb 13 diputats d’ERC a canvi de 13 monedes de plata. Prou de pactes de paraula que no tenen valor, aquí només hem de parlar de pactes de fets que s’han de concretar, pactes en economia, pactes en societat, pactes lingüístics, pactes en modernització de sistema judicial, pactes en respecte als drets fonamentals i a les llibertats, incloent-hi l’autodeterminació. Prou de pactes de cara a la galeria, prou de pactes escenificats, prou de pactes estètics, si hem de pactar, fem-ho però veritat i fem-ho fort.
El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?
Pactar a canvi de res, o de promeses que no valen res, seria una traïció per 13 monedes de plata, un preu inferior al de la traïció més famosa de la Història, la traïció de Judes Iscariot a Jesucrist. La bona gent que milita al partit d’ERC crec i desitjo que no es deixarà entabanar i no votarà a favor del pacte, fer-ho seria coparticipar de la repressió i de la injustícia que campa de forma lliure i desbocada per l’estat espanyol.
Els militants, no ho poden i no ho han de veure com una via de sortida, ja sé que cansa però en la persistència, la projecció i la paciència està la clau de el nostre èxit, seguir a Espanya és el camí del no res pels catalans, és el camí de l’abisme, és el camí del desastre per les noves generacions, és el camí de seguir-nos empassant tots els seus rancis gripaus, i d’escollir seguir convivint amb una gent que en el millor dels casos no ens respecta, i en el pitjor vol la nostra aniquilació.
No som nosaltres qui hem de treballar per investir a Sánchez, ni a ningú del PSOE, són ells qui ens han de guanyar si volen governar. Si Pedro i Pablo volen investidura, si volen governar Espanya donant un tomb progressista, ja saben el que han de fer, aquí els esperem. Nosaltres, estem tips de proposar coses per, el que considerem, fer millor Espanya, ara són ells qui ens han de proposar coses per Catalunya. Escoltarem, sempre ho hem fet, no com ells, i després decidirem.
Ah! Què teniu pressa?, doncs ja sabeu campions!, heu de córrer. Nosaltres a esperar, escoltar i després decidir. Fa més de 300 anys que esperem, no ens vindrà d’una mica més. Què hi haurà noves eleccions? Cap problema, el problema és vostre, nosaltres tornarem a guanyar-les, i vosaltres les guanyareu? podreu governar?
Espanya no és sostenible, les dades econòmiques de fictici creixement i dèficit galopant acabaran fent-la desbordar més aviat que tard. La guardiola de les pensions quedarà buida. En un sistema de pandereta tot petarà. Quan passi, hem de triar on volem concentrar les energies, si en treure aigua d’un vaixell que s’enfonsa irremeiablement i on la tripulació sempre ens ha tractat malament, o si volem concentrar les energies per sortir corrent, nadant en aquest cas, cap a un futur de veritat.
Escoltem i decidim, sense propostes, sense acords vinculants, sense fets, cap pacte a canvi de 13 monedes de plata.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya