EconomiaCAT
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
TRICORNIS QUE FAN PUDOR
Les diferents concentracions del 8M per celebrar i reivindicar el "Dia Internacional de la Dona" mai s’haurien d’haver fet. Autoritzar-les i realitzar-les va ser posar en risc a la població, va ser un acte de gran irresponsabilitat, causant directa de la ràpida i important expansió de la pandèmia a tot l’estat i a conseqüència de part dels infectats i de les morts derivades.
Dit això, que és de sentit comú, no és menys irresponsable i temerari encarregar a un fanàtic ultra, com Diego Pérez de los Cobos, un informe per determinar la negligència i responsabilitat del delegat del govern espanyol a Madrid i de Fernando Simón amb l’objectiu d’imputar-los implicacions penals pels seus actes. El resultat del seu informe el coneixíem sense haver-lo vist, havíem patit el seu deplorable estil l’1-O i l’11-M, un informe ple de mentides, errades malintencionades, testimonis manipulats, falsedats a dojo, sortides de context, mitges veritats i tergiversacions continuades amb l’objectiu de construir un relat pervers i incriminatori pels presumptes i futurs acusats.
Diego de los Cobos, membre de l’Opus, fill d’un candidat fracassat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i germà del President del Tribunal Constitucional que es va carregar l’Estatut de Catalunya l’any 2015, va participar vestit amb camisa blava i quasiadolescent com a voluntari en el 23F, ja com a guàrdia civil va ser imputat d’amenaçar, vexar i torturar a Kepa Urra, fet denunciat per Amnistia Internacional l’any 93 i pel que altres implicats van ser condemnats a més de 12 anys de presó, presó de la qual van ser indultats parcialment pel PP, i posteriorment el Tribunal Suprem va anul·lar les seves condemnes.
Tot encaixa una vegada més, oi!? Es tracta de la policia política armada, de la vella i autoritària policia que porta a la seva sang atemorir i servir-se dels ciutadans, que porta al seu ADN estar al servei dels interessos de la ideologia ultradretana i feixista.
La màfia del poder real de la que hem parlat altres vegades, el poder profund dins del poder a l’Espanya rància de sempre, i en la que la Benemèrita té un llarg i actiu paper preponderant en els seus quasi 200 anys d’existència, una existència carregada de pràctiques corruptives, d’abusos de poder, de maldat, d’assassinats i de tortures arbitràries contra el poble. Un cos creat per Real Decret el Març de 1844, en temps de la reina Isabel II, per assegurar l’ordre públic en l’àmbit nacional i després de la primera guerra carlista amb la consigna de “proteger eficazmente las personas y las propiedades”. Un cos amb inicis prometedors que va combatre eficaçment el perill del bandolerisme a l’Espanya rural de l’època.
Però aviat, ben aviat, la imatge del tricorni va passar de ser respectada a fer por i pudor. Tricornis que fan pudor, com tots els cossos que es degeneren, es podreixen i es descomponen.
El 1865, el general Prim, ja manifestava que el cos havia perdut el seu prestigi quan van reprimir amb contundència desproporcionada unes protestes universitàries amb el tràgic saldo d’11 morts i més de 200 ferits. Després van ser tristos protagonistes en la repressió de les protestes i vagues obreres de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Van participar en l’enfrontament contra els manifestants durant la Setmana Tràgica l’any 1909. Van reprimir les vagues revolucionàries de 1917, i les rebel·lions de pagesos i anarquistes en temps de la II República espanyola.
Durant el franquisme, el cos va anar més enllà en el seu sinistre historial delictiu. Juntament amb l’exèrcit, la Brigada Político-Social i la Policia Armada, la Guàrdia Civil va jugar un paper fonamental en la brutal repressió de la dictadura franquista, perseguint inicialment als maquis que estaven per les muntanyes i boscos, per a després encarregant-se de la detenció i trasllat de presoners polítics que eren assassinats en aplicació de la “Ley de Fugas” o simplement desapareixien a una cuneta.
I en democràcia, o el que sigui el que tenim, el protagonisme del cos no ha revertit de direcció, no ha anat cap al seu sentit fundacional sinó que ha continuat pel camí de la foscor i l’odi. Aquests anys, concretament el 1981, ens deixa una de les imatges més icòniques del seu famós tricorni, fastigosament icòniques, quan Tejero entrà al Congreso de los Diputados, fent una de les coses que millor saben fer, anar contra el poble i els seus diputats democràticament electes, reprimir-lo intentant donar un cop d’estat amb la raó de la força, amb el repartiment d’hòsties i amb la intimidació de les armes.
No tan icònica però encara més repugnat es produí una nova acció només dos anys més tard, quan des de les clavegueres de l’estat, des de la caserna d’Intxaurrondo i sota el comandament de l’infame membre dels GAL, el general Enrique Rodríguez Galindo, la Guàrdia Civil va segrestar, torturar, fer cavar la seva fosa, assassinar i després enterrar en cal viva als activistes bascos Lasa i Zabala. Un cas dins del 1985 casos a Euskadi del que són culpables. La condemna de 71 per segrest i assassinat, evidentment no es va complir i al cap de dos anys ja estava al carrer per a no tornar mai més a presó.
Aquest darrer episodi amb soroll de sabres de fons ens mostra un cop més, i ja en són molts d'avisos, que cal fer neteja, una neteja intensa per treure la pudor, per treure el virus que també són ells, desinfectar i que no quedi en res de podrit, res de merda, augmentar-los el sou no és el millor desinfectant, és riure’ls les gràcies a sobre i continuar sent l’ostatge d’aquesta gent que utilitza i seguirà utilitzant el seu poder maliciosament a favor seu i dels seus amos.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
VUWL, RES SERÀ IGUAL
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
VUWL, RES SERÀ IGUAL
Ja és massa tard per evitar la recessió i els seus efectes devastadors a conseqüència de la sobtada i massiva frenada de l’activitat a les economies més importants i significatives del món, provocades pel shock exogen i extrem de la pandèmia.
La pregunta a fer-nos ara és quan i com serà la sortida. El quan sortirem condicionarà el com sortirem.
Sortirem amb la forma d’una V?, la que seria avui, la forma de lletra més desitjada de l’alfabet. NO, és impossible i ho sabem. Aquesta forma només és possible si existeix un control total de la pandèmia en un curt període de temps, cosa que no ha passat, van deixar entrar el virus i encara que fem coses per voler tornar a una fictícia normalitat, el virus hi és i ens condiciona. La caiguda en picat de la nostra economia i l’impacte que ha tingut i tindrà en els mesos vinents la Covid19, el confinament i el desconfinament sense garanties, fan impossible un retorn a la mateixa velocitat que es va produir la davallada. Les pèrdues ocasionades als sectors més afectats com són els comerços en general, el turisme, l’hostaleria i la restauració, el sector immobiliari, la indústria de l’automoció i els esdeveniments culturals ja no són recuperables.
Sortirem amb la forma d’una U? Significaria una entrada en picat, com s’ha produït, i una posterior sortida ràpida després d’un període de tocar fons i en el que costa recuperar-se. Seria un escenari optimista i desitjable però del tot improbable. Amb un estat que no ens va protegir quan havia de fer-ho, que va deixar que s’escampés el virus, que no ens va deixar aïllar quan tocava, un estat que amaga coses, que es deixa subornar, que no ens facilita eines per lluitar en l’àmbit sanitari, ni ens les proveeix per sobreviure en l’àmbit econòmic, la sortida mai potser ràpida ni sòlida, de fet és dubtós que hi hagi sortida per mitjans propis. Una sortida amb U seria possible amb mesures fiscals i monetàries encertades, molt fortes i encaminades a aconseguir la recuperació, mesures que ni a l’estat espanyol ni a la UE es veuen a curt termini, donat el seu llarg historial de negligències anteriors.
Sortirem amb la forma d’una W? És la forma més probable si es prenen mesures de relaxament en el distanciament social, com sembla que són les que dicta el govern espanyol, un govern sense rumb ni lideratge social, i sempre a expenses dels seus amos, elèctriques, empreses de l’Ibex35 i bancs, que els asseguren una jubilació daurada mitjançant les portes giratòries per tots conegudes. La forma en W és la marcada per la negligència d’uns irresponsables que amb l’excusa de salvar l’economia, acaben amb més morts i una crisi econòmica pitjor i de més duració, que té com a resultat una recuperació inestable de manera que quan es comencen a veure els efectes d’una certa acceleració, es torna a caure en depressió, produïda per un rebrot de casos del virus. Es tracta d’una forma altament nociva per la incertesa econòmica i social que genera.
O no ens en sortirem, que seria una L? És l’escenari més pessimista però sembla que hem agafat aquest camí, el de la caiguda per no remuntar més. És el camí de deixar caure empreses, sobretot petites i mitjanes empreses que anaven tirant abans de la crisi. És el camí de no ajudar, i enfonsar més als milers i milers d’autònoms, molts que no ho són per vocació sinó obligats per les circumstàncies de la crisi financera anterior. És el camí de no ajudar a qui dóna ocupació. És el camí resultant de tractar una crisi excepcional, com si fos un refinançament usual. És el camí que porta i portarà a moltes empreses i autònoms a no poder pagar les seves despeses, a acomiadar els seus treballadors, a plegar. És el camí que porta i portarà a molta gent a perdre el seu lloc de treball, a perdre els seus ingressos.
VUWL, res serà igual.
A tots ens afectarà, no tornarem als dies de febrer del 2020, viurem en un món diferent, haurem de prendre consciència i ens haurem d’adaptar. Res serà igual.
Altres pandèmies han fet pensar a l’ésser humà. Mireu que va passar després de les epidèmies de pesta negra del segle XIV, va ser la fi del feudalisme. L’ésser humà va deixar d’estar còmode amb un sistema que tenia assimilat, un sistema paternalista, un sistema en el qual treballaves per l’amo a canvi que de la protecció d’aquest, quan realment el sistema no et protegia de tot, no et protegia d’un minúscul bacteri que va causar la mort de 50 milions de persones.
Res serà igual. D’aquesta pandèmia i de les seves conseqüències no ens en sortirem sols, no ens en sortirem individualment, no ens en sortirem amb més austeritat i més retallades. Al contrari, ja hem vist el que passa quan retalles amb salut, que col·lapsem de forma fàcil. Tampoc ens en sortirem amb més deute, ja que si poses més diners al sistema però disminueixes en despesa pública i salaris, al final la liquiditat acaba anant als més rics, creant més desigualtat.
Res serà igual. Necessitem que qui ens governa ens ajudi, tal com va fer Franklin D. Roosevelt als Estats Units l’any 1933, veient que després de la Gran Depressió i abans que la societat col·lapsés, havia d’haver una intervenció estatal massiva acompanyada de polítiques d’ocupació. A Alemanya no ho van veure, la societat va col·lapsar i els hi va entrar de ple el feixisme hitlerià, cosa que cada vegada veiem més implantada a l’estat espanyol i als nostres carrers on fan apologia de l’autoritarisme onejant la bandera rojigualda que s’han fet seva.
Res serà igual. Per ensortir-nos-en necessitarem diners, i en aquest moment d’un estat més intervencionista, però no un intervencionisme a l’ús, no un intervencionisme per rescatar els negocis estratègics sinó per a participar-hi, per garantir l’ocupació, no per retallar els salaris sinó per aportar serveis gratuïts i de qualitat, els serveis essencials, l’educació, la sanitat, l’habitatge, el transport, etc.
Res serà igual. Un ESTAT en majúscules que tingui la capacitat de gestionar i interpretar que la globalització no és el que crèiem fins ara, que en certes coses cal desglobalitzar-se. Capitalistes sí però un nou capitalisme adaptat a les situacions, no un capitalisme amb peus de fang que cau per l’escomesa d’un petit organisme de 400 nanòmetres de diàmetre i que s’adona que té una vital dependència de llunyans indrets per defensar-se i que no és capaç per mitjans propis ni de fabricar mascaretes per la seva població. Un ESTATque entengui que cal reindustrialitzar-se, que cal definir de nou les bases del modern "Estat del Benestar".
I com es paga tot això? Amb la L segur que no. Però amb U s’escriu CatalUnya i amb U s’escriu cUideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya