EconomiaCAT
CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA
La suma de CaixaBank i Bankia donaria com a resultat un gegant financer a l’estat espanyol amb quasi 650 mil milions d’actius, a prop de 25 milions de clients, quasi 7 mil sucursals i més de 50 mil treballadors en plantilla.
La naturalesa individual dels dos bancs no els fa complementaris en terme de negoci i de sinergies, al contrari, es tracta de dues entitats especialitzades en el mateix tipus de mercat, cosa que porta a pensar que no es tracta d’una iniciativa impulsada des de les entitats en si, més aviat sembla un producte originat des de les institucions governamentals estatals i segurament europees, on cal recordar que l’antic ministre del PP, Luis de Guindos, ocupa el càrrec de vicepresident del Banc Central Europeu, un personatge obsessionat per l’acotació de la competència bancaria, les concentracions i el triomf de l’oligopoli en termes financers.
La fusió d’aquests bancs és un absolut desastre en diferents aspectes. CaixaBank Bankia, caixa o faixa.
És un desastre pel mercat financer espanyol, a manca de la complementarietat en productes i clients comentada abans, l’entitat resultant està limitada per guanyar rendibilitat per la via dels ingressos, només li queda fer-ho per la via de les despeses, retallades en el nombre de sucursals i retallades en personal, aspectes que de per si ja estaran prou castigats en els pròxims temps amb l’entrada de nous actors al sector bancari provocats pel tsunami que suposa Internet a les nostres vides, i on s’espera ben aviat l’aparició d’empreses com Amazon, Google i Facebook entre altres, que ja estan passant a l’acció amb la compra de llicències bancàries.
És un desastre per la clientela bancària en general, la pèrdua de competència a la banca, l’oligopoli i la concentració només porta com a resultat la col·lusió, sigui de forma tàcita o explícita, és a dir, un conveni pervers que pretén treure profit propi a costa d’un tercer, en aquest cas tots nosaltres. Com ja manifestava Adam Smith al segle XVIII: “rarament els comerciants del mateix tipus de negoci es reuneixen, tampoc per entreteniment i diversió, quan ho fan la conversació acaba sempre en una conspiració contra el públic o alguna estratègia per augmentar els preus”. Una banca cada vegada més estandarditzada en els seus productes, limita l’economia, no s’adapta i s’aparta de les necessitats reals i particulars dels seus clients, imposa la seva oferta de productes al marge de la demanda, canvia el coneixement de les persones per les fórmules i els algoritmes que calcula una màquina, es perd la humanitat, es perd l’essència social, es perd tot.
És un desastre per tots els contribuents que paguem amb els nostres impostos, sacrificis i diners els excessos milionaris de la màfia madrilenya i del forat que van generar amb la seva disbauxa, un rescat bancari que ens va costar 23 mil milions d’euros via FROB i dels que només s’han recuperat poc més de 3 mil. La fusió amb CaixaBank significa també la seva privatització, l’estat que ara controla el 61,8 % de Bankia passarà a tenir un 14% de la nova entitat resultant, de forma que els ciutadans seguirem pagant religiosament el cost de la factura sense gaudir-ne dels seus beneficis donat que el retorn del deute es diluirà en considerar-se que el valor de CaixaBank és molt superior al de Bankia. Una estafa en tota regla, ja que el valor de CaixaBank és fictici, producte del bon maquillatge derivat de les plusvàlues per vendes d’actius i participacions en altres empreses, i no pas dels beneficis derivats del negoci bancari, que és un gran forat en si mateix.
És un desastre per Catalunya, que perd amb aquesta fusió el darrer símbol del model d’èxit de caixes catalanes. És una fusió política, no una fusió financera, i quan la política està darrere sempre amaga els foscos interessos reals. El resultat d’aquestes maniobres ja el vam veure amb el BBVA fa uns anys, on el peix gros de la fusió eren els bancs de Bilbao i Biscaia, i el peix petit era Argentaria que era la part estatal. Inicialment la seu estava a Bilbao, no hi havia discussió. Dues terceres parts dels consellers eren bascos. Pocs anys més tard, després de l’escàndol de trobar comptes ocults a l’illa de Jersey, el President Ibarra dimitia, també l’home fort i conseller delegat Pedro Luis Uriarte, el banc canviava la seva cúpula basca per una directiva principalment madrilenya i amiga d’Aznar, i finalment marxava d’Euskadi per assentar la seva seu operativa a Madrid, perdent totalment les seves arrels. La història es repeteix.
Ens van enfonsar el Banc de Barcelona, i ara s’emporten La Caixa. Pensem a futur, el sistema bancari tal com el coneixem desapareixerà, és una bona oportunitat perquè els catalans, amb la nostra iniciativa tornem a aixecar una entitat financera adaptada als nous temps, nova, nostra i amb seu a l’estranger.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
MÉS QUE UN CLUB, MESSI QUE UN CLUB
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MÉS QUE UN CLUB, MESSI QUE UN CLUB
Soc culé, i molt.
Però ha arribat un punt de la meva vida en el que miro futbol per a passar-m'ho bé, per a gaudir, per a generar endorfines i ser feliç. És clar que sempre vull que guanyi el Barça però no en tinc prou amb això. En els darrers tres anys, he de confessar que m’he avorrit com una ostra en quasi tots els partits que he vist del Barça i que han estat quasi tots els que ha jugat, fins i tot, m’he quedat adormit en algun(s) d’ells davant la TV. Els darrers partits de la Lliga, vaig decidir a consciència no veure’ls, per primera vegada hi renunciava, i no sabeu la satisfacció de haver-ho fet, l’alegria d’haver aprofitat el temps en fer alguna cosa més útil que seguir un espectacle en decadència.
Em vaig divertir fa pocs dies veient el Bayern jugant contra el Barça. Em vaig divertir fa poc més d’un any veient el Liverpool. Pateixo i m’entristeix com el Barça és apallissat per aquests equips, però en gaudeixo del futbol dels contraris. Aquests equips són divertits i no tenen a Messi. Em diverteix Messi, però no el nostre equip.
Vaig ser futbolista fins que els lligaments m’ho van permetre, vaig jugar tres anys a les categories inferiors del club, entre d'altres. M’encanta el futbol però no aquest futbol. El futbol és un esport d’equip, no un esport on cadascú va a la seva. El futbol es juga corrent molt, pressionant, anticipant-se, contactant dur amb el contrari, tot el contrari del que es veu en els partits actuals del Barça. El futbol és tàctica, capacitat física, tècnica i mentalitat combinades, quatre coses que li manquen a l’equip des de fa temps.
És evident que la gestió d'en Bartomeu ha sigut nefasta pel club. Ell n'és el màxim responsable de haver convertit l’equip que feia el joc més bonic i divertit del món en un equip covard, previsible i molt avorrit. Ha sigut incapaç de realitzar un equip guanyador al voltant del jugador 10. Ha gastat diners en fitxatges que no s'ho valien. Ha creat inestabilitat i augmentat la divisió interna. És el pitjor dels comunicadors. Sota el seu mandat, la pedrera ha perdut la seva essència com a font continuada de talent pel primer equip. Etc...
En Bartomeu és el principal culpable del desgavell i principal causant del declivi, però no n'és l’únic. El pitjor que ha fet és haver tingut por dels jugadors, als qui ha preferit donar un poder que mai havien d’haver tingut, i Messi menys. El futbol és un esport, però a nivell professional és sobretot un espectacle, com ho és el cinema. Us imagineu un actor estrella incidint a tots els aspectes d’un film, us imagineu al Harrison Ford o al Leonardo di Caprio triant el repartiment d’una pel·lícula, imposant el director, buscant les fonts de finançament, establint les polítiques de promoció, fent el guió... Seria un desastre, oi? Doncs el mateix. L’actor sap i és bo fent d’actor, pot ser el millor amb diferència però ha de fer el que sap i no dedicar-se a les altres coses.
Més que un club, Messi que un club. La figura global de Messi, ha fet que el club i els seus dirigents el situïn en un altar, un altar que segurament mereix per cada gol que ha fet i que en són molts, per cada victòria important aconseguida, per cada falta que ha llançat magistralment, per cadascun dels milers de fintes realitzades als rivals, per cada minut que ha jugat de blaugrana. Mereix l’altar però només com a jugador i no com a “amo i senyor” per a condicionar i decidir sense limitacions la resta d’aspectes del club, un club que ja ho era “més que un club” abans de Messi i que ho seguirà sent quan aquest marxi.
El Barça ha fet història, de la mà, i sobretot dels peus de Messi, reconegut mundialment, però la relació no ha anat només en un sentit, el Barça l’ha fet gran a ell, i no únicament per les injeccions que li va pagar per créixer físicament, també pel seu creixement com a futbolista, com a ídol universal. El binomi ha funcionat a conveniència de les dues parts.
El Barça no és Bartomeu, Messi precisament ho sap perquè porta 20 anys a la casa. Potser Bartomeu mereix un fred burofax enviat pel bufet Cuatrecases, potser ell mereix que Leo vulgui marxar gratis, però el Barça no, la gent que ha cridat cada partit el seu nom a l’estadi, la gent que sempre ha estat al seu costat quan a l’Argentina el tractaven de “pecho frío”, de perdedor i de fracassat no ho mereix, com tampoc mereixen el trist espectacle de Lisboa.
Creieu-me quan dic que a cap equip li marquen 8 gols en un mateix partit excepte si hi ha una diferència tècnica molt i molt gran, que no és el cas, o si se’ls deixen marcar, sigui de forma activa o per passivitat. Cosa que em porta a pensar que els mateixos que han aportat moltes vegades solucions, i Messi com a capdavanter i màxim exponent d’aquestes solucions, ara s’han convertit en part del problema. S’han deixat els jugadors apallissar pel Bayern? No ho sé, però el que és segur és que no van fer res, res de res, per evitar-ho.
Adéu, Messi. Marxa amb tot el respecte, el respecte que tu i els teus “amiguets” sembla no heu tingut en els darrers temps, una pena. Marxa però no de gratis. Marxa deixant la bossa ben plena de diners, igual que te’ls has guanyat abans amb el teu futbol, no amb la teva governança i influència.
Gràcies, Messi. Som i serem de Barça.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya