clinton trump  Fins ara, els mitjans i el públic nord-americà han centrat la seva opinió de vot a les eleccions presidencials dels Estats en aspectes com la immigració, el terrorisme, la política exterior, el ser o no ser de la personalitat problemàtica de cada candidat, i amb les frases i els escàndols de cadascun, com el dels correus electrònics que segueixen afectant la campanya de Clinton.

Hem escoltat molt poc respecte al posicionament i les conseqüències que pot tenir la seva política econòmica, aspecte greu donades les diferències substancials existents entre les plataformes de cada candidat i considerant que més de la meitat dels nord-americans estan a disgust en la forma en què marxa l’economia del seu país. Clinton o Trump, qui és millor o pitjor per l’economia?

Hillary Clinton afavoreix un programa més redistributiu, aprova les despeses de l’Estat del benestar, com ara les prestacions de la seguretat social, la referma i continuació del Obamacare o sistema d’atenció de salut i protecció de pacients, la matrícula gratuïta en els col·legis públics i l'alleujament del deute de préstecs estudiantils. Per contra, Donald Trump proposa el creixement i la reactivació de l’economia mitjançant la reducció de la despesa pública, fent-la més eficient, disminuint el dèficit.

En matèria tributària, Clinton aposta per un sistema fiscal progressiu, augmentant l’impost sobre patrimoni i la taxa d’impostos personals dels ingressos més grans. No és partidària de disminuir els impostos a les empreses. Trump proposa taxes reduïdes d’impostos tant a particulars com a empreses nord-americanes considerant que els EUA tenen en el 35% de mitjana corporativa, la taxa més alta d’impost de tota l’OCDE buscant la seva reducció fins al 15% que és el promig.

Pel que fa al comerç, els dos candidats coincideixen perillosament en aturar els efectes de la globalització i augmentar el proteccionisme, sobretot per preservar l’ocupació en el sector manufacturer encara que sigui artificialment. Aquí Clinton es diferencia del pensament de lliure comerç d’Obama i fins i tot, del seu marit. Trump va encara més enllà, diu que s’han de renegociar novament els acords comercials existents i amenaça amb una guerra comercial amb la Xina i Mèxic. 

També els dos candidats coincideixen en infraestructures, ambdós són partidaris de les grans inversions, inclòs un reconeixement i diagnòstic de la seva obsolescència i confiant que la seva renovació dinamitzaria al país.

Però no oblidem que la confiança de la societat en general i dels inversionistes en particular és un dels pilars de l’èxit de l’economia, si es perd, la crisi és inevitable. I en aquests moments, cap dels dos aporta res en aquest sentit, més enllà de molts dubtes. La imatge de gran mentidera, persona poc honesta i poc transparent de la política professional que és Hillary Clinton genera desconfiança profunda. Per contra, la imatge de l’egòlatra, prepotent i impulsiu especulador d’èxit que és Donald Trump genera por.

Desconfiança o por, aquest és el dilema en les eleccions nord-americanes.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

nobel  Quan Alfred Nobel va deixar com a llegat el 94% de la seva fortuna, 31 milions de corones sueques, per a premiar a persones o institucions que amb els seus descobriments, treballs i investigacions contribueixen significativament al benefici de la humanitat en els camps de la física, la química, la literatura i la pau, no va pensar en l’Economia, ja que aquesta no existia com a disciplina acadèmica. Quan es comencen a lliurar els premis, l'any 1901, no existeix el premi Nobel d'Economia, que comença a atorgar-se l’any 1968.

De fet, el Premi Nobel d’Economia correspon a una denominació equivocada, mai s’ha dit així oficialment, el seu nom autèntic és Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel i és finançat pel Banc Central de Suècia, el més antic dels bancs centrals europeus, però no per la Fundació Nobel que administra els premis en les altres modalitats.

Malgrat les veus, cada vegada més insistents, que critiquen l’existència d’aquest “fals” premi Nobel d’Economia, per motius de pensament i de convenciment, però probablement també per inconsciència corporativista, sóc favorable a la seva existència i concessió, encara que no en els termes actuals. L’Economia és una ciència que permeabilitza les vides del éssers economianobelhumans, és fonamental, però diferència d’altres disciplines, no ser percebre el benefici que té per la humanitat donar aquest any 2016 el guardó a dos teòrics dels contractes, Bengt Holmström i Oliver Hard, un que estudia l’optimització del disseny contractual entre empreses i executius i l’altre que analitza la qüestió dels contractes incomplets i els drets de control sobre les circumstàncies no contemplades.

El seu treball és impressionant, han abordat qüestions difícils, problemes de disseny i han desenvolupat valuoses eines teòriques, però què han fet aquests dos senyors, un del MIT i l’altre de Harvard, pel teu benefici, pel meu o pel benefici general de la humanitat? Res. EL Nobel d’Economia és un premi Nobel bdylanno gaire Nobel.

Un premi Nobel finançat per un banc central, i entenc que seguint la seva voluntat i ideologia, res pot aportar a la humanitat, i aquest és el motiu principal de la manca de respecte que té aquest premi, sobretot per part dels mateixos economistes que veiem com només els corrents ortodoxes amb ascendència nord-americana hi caben per poder optar el premi.  I és una llàstima ja què la ciència que estudia els recursos limitats, la creació de riquesa i la producció, la distribució i consum de béns i serveis, per a satisfer les necessitats humanes, que són il·limitades, mereix un millor tractament.

Les solucions a la pobresa, l’atur, a les desigualtats, a la recerca del millor benestar, a generar oportunitats, etc. són qüestions que ha de resoldre la ciència econòmica, no s’ha d’oblidar mai que darrera dels números, les dades, els índexs, els procediments i les estadístiques hi ha les persones, l’Economia és per davant de tot, una ciència social, i per tant pot ajudar més o almenys molt al desenvolupament de la humanitat, pot ser una ciència digna de Nobel en tota regla que segueixi els principis del seu instaurador.

Ara que són moments de canvi en els premis de l’Acadèmia Sueca, que deixant a un costat l’ortodòxia fins ara vigent, ha decidit concedir al músic Bob Dylan el premi de Literatura, en la seva qualitat de poeta no convencional, un poeta que en lloc d’escriure llibres amb una ploma, compon cançons amb una guitarra...“Things have changed” com diu la mateixa cançó del flamant guardonat.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pikachu  El revival del clàssic d’anime japonès Pokemon, en format de realitat augmentada és molt més que un simple videojoc de ciència-ficció, molt més que un bon entreteniment, significa la consagració a escala popular d’una tecnologia que consisteix a col·locar elements virtuals dins del món físic real, que combina els elements del nostre entorn quotidià, els nostres espais, juntament amb elements fantàstics, en aquest cas amb criatures i personatges del mític món Pokemon.

La realitat augmentada no és cap novetat, però el gran mèrit de Nintendo y del Pokemon Go ha estat situar aquesta tecnologia en el coneixement i a l’abast de tots els públics, l’èxit ha estat en aconseguir que milions de persones, de vàries edats diferents i de tot arreu, comencin a explorar les possibilitats que té aquesta tecnologia. Pokemon Go ens mostra com a curt termini, interactuarem amb computadores i dispositius mòbils, per no només per a jugar, sinó en moltes més activitats i altres sectors econòmics com l’educatiu, el científic, l’agricultura, el turisme, l’arquitectura, la publicitat, etc.

La realitat augmentada no és realitat virtual, aprofita els principis d’aquesta però li dóna la volta totalment, xuclant tota la informació i coneixement emmagatzemat a les màquines per aplicar-lo al món real i en temps real, canviant totalment la nostra forma d’interactuar en el que ens envolta, oferint una versió millorada de la realitat, complementant el món real, millorant les nostres vides.

Imaginem que per la pantalla del nostre mòbil veiem el carrer on estem caminant realment, imaginem que busquem un restaurant, amb la realitat augmentada podríem saber si hi ha restaurants, que donen de menjar, els comentaris dels clients, etc. O imaginem que fem turisme per una ciutat, apuntant amb la pantalla del mòbil únicament a un determinat monument, podríem saber l’horari de visites, el preu d’entrar-hi i tota la informació històrica i anecdotari que faci referència al monument. O imaginem que entrem a una botiga de menjar precuinat, tipus Nostrum, només enfocant a cada plat, sabríem els seus ingredients i composició nutritiva, l’opinió dels clients, si conté algun ingredient del què som al·lèrgics, etc.

I en àmbits més professionals, imaginem una plantació vigilada remotament per càmeres que ens informen a distància sobre el grau d’humitat, maduresa i altres de cadascun dels fruits de les plantes que hi ha. O imaginem una infermera guiada, mitjançant tecnologia combinada d’infrarojos i realitat augmentada, per punxar la millor de les venes a l’hora de fer una anàlisi de sang. I ja posats, imaginem un ecografista assessorat per aquesta tecnologia per saber si el que fa, ho està fent bé, o si ha pot millorar l’angle de visió fent un petit desplaçament al costat. O imaginem un cirurgià quan realitza una operació quirúrgica, per què no?

Les aplicacions de la realitat augmentada són moltes i les possibilitats infinites, això no ha fet més que començar. Tot arribarà.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

daesh  Estat Islàmic no són quatre pelats fanàtics i terroristes, que ningú ho pensi. Es tracte d’una potent estructura administrativa quasiestatal en tota regle, amb un finançament propi que es remunta a l’època posterior de la guerra del Golf, mitjançant un complex entramat econòmic i financer digne de Wall Street.

El Califat proclamat per l'Estat Islàmic controla un territori semidesèrtic de 215 mil quilòmetres quadrats situat entre Síria i l’Iraq. Ha aprovat aquest any un pressupost de 2.250 milions de dòlars, xifra que coincideix bastant amb l’assenyalada pel pressupost nord-americà d’intel·ligència encarregat de la lluita antiterrorista. Disposa d’un exèrcit ben equipat i entrenat, de desenes de milers d'efectius. El salari mig d'un mercenari de l'Estat Islàmic gira entorn dels 800 dòlars mensuals, el pressupost militar pel que fa al total dels salaris puja a 240 milions de dòlars anuals. Cal afegir el pressupost destinat a les operacions militars, en partides con material, municions i logística, la suma arriba fins a un total de 600 milions de dòlars.

Com es finança l’Estat Islàmic? Les fonts de finançament combinen partides normalitzades del funcionament d'un Estat, amb les activitats delictives i les operacions mafioses.

En primer lloc trobem les donacions de potentats del Golf Pèrsic. No és correcte dir que Estat Islàmic ha estat finançat per Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar i Turquia. Alguns individus rics del Golf si que ho han fet, pensant que això facilitaria la fi del règim d’Assad i el reordenament de Síria en una potència sunnita, trencant l’enllaç xiïta d’Iran amb el mar Mediterrani. També organitzacions de beneficència de les monarquies àrabs que gestionen milers de milions de dòlars que circulen per tot el planeta, han sigut benefactores directa o indirectament de augmentar les arques de l'Estat Islàmic via una solidaritat emmascarada amb la causa. Però la totalitat d’aquestes donacions significa un percentatge no superior al 5% del global del finançament.

Un segon factor de finançament és la venda de petroli al mercat internacional. Estat islàmic controla grans camps petrolífers, petits pous d’explotació artesanal i refineries al nord de l'Iraq, dels que obtenen 700 milions de dòlars de beneficis anuals. La venda del petroli es fa per mitjà de mercaders turcs, kurds i sirians, que el transporten en camions que travessen diàriament la frontera amb Turquia. La paradoxa del cas és que un dels clients del petroli de l'Estat Islàmic és el règim sirià de Baixar al-Assad, a qui combaten armes en mà.

El tercer factor de finançament és el narcotràfic. Són els principals subministradors d’opiacis a la regió, a més posseeixen el monopoli de determinades drogues de disseny molt consumides en els països del Golf. Disposen de fàbriques a Turquia, al Líban i als Balcans. La ciutat iraquiana de Nínive, propera a la frontera turca, s'ha convertit en una nova plataforma de tràfic de la meitat de l'heroïna que es consumeix a Europa.

Un quart factor és el tràfic de peces arqueològiques robades. El saqueig de museus, incloent-hi la destrucció orquestrada dels museus de Mossul i Palmira, que tenia  peces úniques de la cultura Sumèria, la més antiga de la humanitat, i difoses via Internet, s’ha convertit en un negoci molt lucratiu pels jihadistes, igual que el tràfic d'obres d'art al mercat negre.

El cinquè factor són les matèries primeres i els minerals, Estat Islàmic controla i ven de forma directa o mitjançant a les que cobren taxes, el comerç d'importants matèries primeres i minerals existents en els territoris que ocupen.

Una sisena font de finançament són els segrestos de persones i el cobrament de rescats.

La setena font de finançament és el tràfic d'éssers humans a les regions sota control de l’Estat Islàmic. Desenes de milers de dones i nenes han estat sotmeses a abusos sexuals, tortures i vexacions de tota mena, tractades com objectes i venudes posteriorment com a presoneres de guerra.

El vuitè factor és el tràfic d'òrgans extirpats de presos, ferits i de cadàvers. En alguns casos els jihadistes venen els cossos sencers dels seus captius a les organitzacions mafioses internacionals, que els revenen a institucions mèdiques occidentals.

El novè factor són els impostos per activitats comercials, una mena d’impost revolucionari que es recapta de les empreses i grups familiars dedicats a la compravenda de productes bàsics de consum.

El desè factor ve donat per l’agricultura i la ramaderia, un terç de la producció de blat a l'Iraq i una important part del de Síria, està sota el seu control, els ingressos per la venda de cereals que obté Estat Islàmic està xifrada en uns 200 milions de dòlars anuals.

El onzè factor de finançament és anterior a la seva constitució com Estat, així els jihadistes del califat van saquejar les institucions bancàries de Mossul obtenint un botí en metàl·lic proper als 430 milions de dòlars.

L’Estat Islàmic ha anat massa lluny. No és fàcil però les potències internacionals potser han decidit acabar amb la seva existència. Bombardejar-los no és suficient, s’han de tallar les fonts de finançament de l’Estat Islàmic per acabar amb ell, però per impedir que torni a sorgir caldrà donar una alternativa a la gent i a la pobresa en què quedaran.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

draguipotter  Dragui té nom de mag, “el mag” Dragui.  

Els mags són il·lusionistes, fan trucs, ens distreuen fent-nos veure per davant el que volen que veiem, captant-nos l’atenció en un sentit, mentre que per darrere fan altres coses sense que el públic se’n adoni del seu real objectiu.  

Dragui i el BCE (Banc Central Europeu) que presideix, ens fan veure que ens estan salvant d’una terrible deflació que portaria a Europa a una terrible recessió de la qual costaria anys i panys sortir-ne.

La deflació és en economia la baixada generalitzada i continuada del nivell de preus i serveis, normalment produïda per una baixada en la demanda d’aquest. Normalment es considera un fet negatiu, malgrat que el primer efecte és positiu, ja que amb el mateix salari es poden comprar més coses, però a més termini, els beneficis empresarials baixen, s’ha de reduir en costos i es retalla en la quantitat d’empleats. L’escola austríaca difereix del concepte negatiu de la deflació, argumenta que els beneficis pugen perquè la demanda puja al augmentar el preu adquisitiu dels empleats.

Però sense entrar en una discussió econòmica, i de les diferents tendències de pensament, respecte si la deflació és un concepte que ens afecta positivament o negativament, en aquest article em qüestiono si realment estem davant d’una deflació. Heu notat realment que els preus dels productes i dels serveis quotidians baixen? Teniu més diners a final de més ara o en teniu menys que abans? Hi ha realment deflació o tot és un truc i una excusa per aplicar polítiques monetàries fins ara mai vistes?

Des de mitjans del 2014, totes les estadístiques macroeconòmiques ens indiquen que els preus a la Unió Europea tenen una inflació que tendeix a 0, però els ciutadans de “a peu” no ho notem. L’explicació està en què si excloem d’aquest índex general l’energia i els aliments, la inflació se situa al voltant de l’1%, un valor més normal i similar al que altres vegades ha estat la zona euro sense que s’hagi aplicat cap mesura extraordinària per part del BCE.

La caiguda de l’energia i els aliments no representen cap problema per l’economia, és més aviat un estímul. La caiguda del preu dels aliments ve donada principalment per la caiguda del preu de les matèries primeres que afecten els aliments no processats, i no per una caiguda de la demanda a la zona euro. Respecte a l’energia i concretament la caiguda del preu del petroli, està condicionada a una sobreproducció per sobre de la demanda mundial de petroli, res té a veure amb la salut o no de l’economia europea, que no pot fer res per evitar que el preu del cru segueixi baixant per molt que imprimeixi diners o baixi els tipus d’interès.

En contraposició, el component de serveis manté un índex de normalitat, considerant que el component serveis és un factor molt lligat a la demanda i a l’economia de la UE, donat que els serveis en una àrea s’acostumen a prestar en el seu entorn d’influència geogràfica.

La situació deflacionària europea, que ens la venen com catastròfica, afecta quasi exclusivament a l’energia, i tal com està actualment sembla òptima i no negativa pels europeus. La deflació no és cap problema perquè no existeix deflació real, el problema europeu està en l’alta tensió social de França, amb la feblesa i inestabilitat bancària italiana, amb el brèxit britànic, amb el desgovern espanyol, amb la deshumanització de les institucions europees evidenciades amb el drama dels refugiats, amb el creixement dels populismes xenòfobs.

Per què llavors, el BCE aplica polítiques monetàries especials com la impressió continuada de grans quantitats de diners o com mantenir els tipus d’interès en percentatges negatius  (negative interest rate – NIRP)?

La vareta de Dragui, com la de tots els mags del món, no serveix per fer màgia, és només un pal pintat en blanc i en negre, la seva única utilitat és la de distreure’ns, desviar-nos l’atenció, i mentre mirem els seus moviments, i admirem el seu discurs, pensant que solucionarà la tragèdia deflacionària europea, els problemes de l’economia real i la butxaca dels consumidors; ell realment està traient el conillet blanc del seu barret, un conillet blanc que és el rescat dels bancs europeus  que tenen un venciment de deute a pagar de 2,3 bilions d’euros fins a l’any 2017 i que sense aquesta injecció en forma de liquiditat o en forma de préstec, seria impossible fer-ho. Un rescat encobert, sense que els ciutadans vegin que es tracta d’un truc, d’una il·lusió òptica només, que mai influirà en l’economia real, en la que si tindria influència l’impuls de polítiques i recursos encaminats a la inversió i la innovació.

El mag Dragui, com sempre ha fet, només pensa a seguir beneficiant als grans bancs europeus, proporcionant oxigen al sector financer i al deute públic dels països. Proposa, fins i tot, pagar als bancs per prestar diners a empreses i famílies, uns diners que ells obtindran en unes condicions de forma gratuïta, sense interès.

Això no és ser un mag, Dragui no és Dragui Potter, i aquí “el que no ha de ser anomenat” no és Voldemort, sinó que està inventat des de l’Edat Mitjana i té un nom ben clar, es diu feudalisme, un feudalisme corporatiu on han canviat el nom dels actors respecte a l’època medieval, ja no es diuen grans senyors, aristòcrates, clergat, funcionaris reals, mercaders, vassalls; actualment són grans banquers, polítics corruptes, elits corporatives, buròcrates al seu servei.

El nom dels actors haurà canviat però la piràmide de poder segueix intacta.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

brexit  Les aigües dels rius no esdevindran sang, ni els seus peixos moriran. Les granotes no sortiran dels rius i ho envairan tot. La pols no es transformarà en insectes voladors amb intenció de picar tot el que troben davant. No apareixeran mosques gegants que entraran a les nostres cases. Els ramats i altres animals no es veuran afectats. No apareixerà cendra del nostre cel que ens produirà llagues aberrants als nostres cossos. Tampoc tindrem tempestes catastròfiques ni pedregades que tot ho destruiran. Ni vindrà del no res, un eixam de llagostes que es menjaran totes les nostres collites. No tindrem dies i dies d’absoluta foscor. L’àngel malèfic de Déu no passarà per les nostres cases a matar als primogènits.

Sigui quin sigui el resultat del referèndum que es realitzarà el Regne Unit el proper 23 de Juny per quedar-se o sortir de la Unió Europea, no cauran sobre els seus ciutadans tots els mals i perjudicis, ja siguin humans o divins. El brèxit i les 10 plagues són coses diferents, malgrat les pressions i la campanya de la por que reben i rebran els anglesos, escocesos i gal·lesos fins a la data de les votacions.

Les conseqüències, positives i negatives, derivades de l’impacte econòmic que tindria una sortida del Regne Unit de la UE són pràcticament nul·les. Escoltarem veus, des de dins i des de fora del país proclamant l’ocàs econòmic dels britànics. Res de res. El Regne Unit, estiguin dins o fora de la UE, gaudeix d’interessos econòmics bilaterals, no existeix doncs, per cap part, cap mena de voluntat de modificar aquest status. Per Alemanya, el Regne Unit és el principal soci comercial dins del mercat únic, lloc de destí d’una gran part de cotxes i manufactures germàniques. Pels socis europeus que composen el “gran ressort del sud d’Europa”, els britànics suposen un col·lectiu imprescindible, un dels seus principals clients. Igual que passa amb altres països, com Suïssa, el Marroc o Noruega, només per citar-ne 3 exemples, no hi haurà barreres econòmiques per fer negocis amb la UE, el tractament en cas de sortida, seria de zona lliure d’aranzels comercials i lliure de contingències de  tot tipus.

El brèxit no suposa cap problema econòmic, ni pel ciutadans britànics, ni pels de la resta de la UE. Les conseqüències vindrien derivades de l’impacte polític que per la UE suposaria la pèrdua d’un dels seus tres estats més rellevants, i a més de forma voluntària, creant un greu precedent negatiu que fisuraría una de les fortaleses de la UE que és que, malgrat els seus inconvenients, sobretot en els darrers temps, cap Estat ha volgut, fins ara, abandonar-la.

A canvi d’aquesta preocupació comunitària, Cameron intenta treure el rèdit del seu repte i de la gestió d’aquest, posant sobre la taula les seves demandes, que difícilment serien acceptades per la Unió en un altre escenari, i que van encaminades a reforçar l’increment de la independència dels britànics enfront del projecte comú europeu, una acció molt legítima i raonable des del punt de vista britànic però que també suposa un ferm pas més cap a la desconstrucció comunitària i no al contrari, quedant encara més tocat el principi d’igualtat dels ciutadans europeus, i iniciant un camí obert cap a la asimetria, que ja s’havia posat de manifest amb la crisi i que ha de fer replantejar els passos donats fina ara.

Cas a part és la City, tal com s’anomena la ciutat financera londinenc. Londres és actualment el centre més gran financer d'Europa, generant aquesta indústria el 10% del PIB del país. Paradoxalment, ha aconseguit aquest lideratge a mesura que s’ha avançat en la unió europea. A causa de la seva grandària escapa al control del BCE, i vol preservar aquesta privilegiada posició de plena autonomia al marge dels organismes i mecanismes comunitaris. De forma pública, els gestors de la City s'han posicionat clarament a favor de continuar a la UE, conscients de les oportunitats que aquesta li aporta, i es que la pertinença al club unionista reporta importants beneficis en milions de lliures al segon centre financer del món. En cas de brèxit, places financeres secundàries, com París o Frankfurt, podrien guanyar atractiu si es consuma la sortida, en detriment de Londres que perdria part del seu poder.

En definitiva, el brèxit, que ha sigut en part el preu que el partit conservador britànic ha hagut de pagar per tenir controlat i parar la ultradreta de les illes, intensificat pel rebuig migratori existent a Europa, no tindrà una conseqüència rupturista significativa com per haver de preocupar-nos, passi el que passi amb la consulta al Regne Unit, res canviarà i les plagues continuaran sent una referència bíblica i no una realitat de present.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya