talento humano  Fa quasi 25 anys de la icònica frase de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992: És l'economia, estúpid. Però no és només en l'economia en el que estic pensant ara, la meva reflexió és encara més general.

Penso en l’objectiu d’un petit país, el nostre petit país, Catalunya, que sense el coixí dels recursos naturals i matèries primeres, més enllà del clima i del sol, ha d’apostar per alguna cosa més que el territori, ho ha de fer per un model econòmic sostingut que vehiculi el nostre sistema de vida i la nostra riquesa.  Volem que el turisme monopolitzi la nostra economia cada vegada més o volem gaudir d’altres alternatives i oportunitats basades en el coneixement, les tecnologies, la recerca i la innovació. 

Com aconseguir-ho? És el talent, estúpid, diríem parafrasejant la famosa dita de Clinton. Però el que ens hauria de preocupar és com podem captar talent, com el podem desenvolupar, com podem generar talent?

Inicialment trobem el talent innat per fer una activitat, el talent superdotat individualitzat, el talent que apareix per generació espontània. Mozart componia simfonies al 6 anys, Messi sense arribar al metre d’estatura, ja donava mostres de ben petit, que seria un geni del futbol. Aquest talent innat apareix cada cert temps, molt de tant en tant, apareix en poca quantitat, cal canalitzar-lo només.

El talent superdotat  individualitzat és imprevisible, surt on surt, clar que cal tenir la plataforma adequada perquè ens pugui desenvolupar, però el que ens ocupa ara no és tenir determinats individus que puguin ser el número 1, el que hem de buscar és una societat col·lectiva talentosa que permeti fer un canvi de model, un talent col·lectiu que ens faci aprofitar les oportunitats, un talent social al que hem d’orientar les nostres polítiques, ja siguin educatives però també empresarials. Necessitem un canvi cultural, necessitem inversions, fortes inversions per donar un tomb a la nostra mentalitat de fer les coses fàcils.

És fàcil dir el que necessitem, no ho és aconseguir-ho. Repassem el que hem de canviar, per deixar de ser el país que ocupa el lloc 25è, d’un total de 38 països europeus, en l’índex de Competitivitat pel Talent Global, estant per darrere de “potències” com Lituània, Hongria, Letònia o Malta.

Les persones en la nostra societat acostumen a ser reactives, actuen a partir d’un esdeveniment, el canvi està en l’emprenedoria, no només empresarial, sinó en tots els aspectes de la vida, emprenedors a nivell de projectes,  hem de ser una societat formada per individus capaços de prendre la iniciativa, independents. El talent sempre és actiu.

Necessitem intel·ligències que siguin sobretot capaces d’aprendre continuadament, no aprendre conceptes sinó aprendre competències i facultats al llarg de tota la vida. Pensem que el procés d’aprendre es fa a l’escola i a la Universitat, pensem que aprenem perquè tenim un examen, però no, el procés d’aprendre s’ha de realitzar sempre, som humans, tenim un cervell en plena activitat i l’hem d’aprofitar no només uns anys. El talent sempre ha d’evolucionar.

Hem de tenir una mentalitat per crear. Ens és més fàcil destruir, criticar el que fan els altres, però quan hem d’assumir responsabilitats per fer coses del no res, tot sovint donem la volta a la truita i diem que ens falten mitjans o altres. El talent ha de ser creatiu.

El talent ha de ser l’objectiu final de la nostra educació, per tant, l’objectiu ha de ser que si estudies tindràs talent, no pot ser al revés, si tens talent seràs un bon estudiant. De talent biològic no n’hi tant, el talent s’entrena i s’adquireix la gran majoria de vegades. Els treballs del premi Nobel d’Economia l’any 2000, James Beckman, ja mostraven que la inversió en educació infantil és la que més retorns produeix a una societat.

Cal educar amb un objectiu, cal educar per aconseguir talent. Els educadors, que han de conduir al nens i nenes a ser futures persones amb talent han de ser mestres preparats, han de ser professors amb talent i ara no ho són, de forma general. Educar com estan educant no és suficient per ser el que volem ser en un món global, canviant i competitiu. Els futurs individus talentosos que han de formar la societat del talent necessiten un ecosistema que els permeti aflorar, destacar, desenvolupar-se, si no es perdran en la mediocritat. Avui en dia, els alumnes més talentosos d’una aula són frenats per la incapacitat del sistema i educadors a formar una aula a 2 o 3 velocitats, i que fa que els més avantatjats s’hi hagin d’adaptar als que ho són menys, inclús als més inactius, als mandrosos, als que no tenen esma ni esperit de superació, estem protegint a qui va darrere però amb aquest sobre-proteccionisme cap als més dèbils estem fugint de l’autèntic objectiu, generar talent.

Hem de canviar també el reconeixement que la societat dóna del talent. Es valora i es reconeix com talentosa a aquella persona que ha fet diners, però capital social i talent són dos aspectes que no sempre, ni molt menys van plegats. Actualment es valora molt el discutible talent de la fama, que moltes vegades és tot el contrari que el talent, se segueix i s’enalteix a personatges ridículs, mediocres entre els mediocres, i la societat malalta en la qual estem ho fa per tapar la seva pròpia mediocritat. Pensem que si aquest o aquesta persona s’han fet famosos i han acumulat diners també nosaltres, que som més llestos, ho podrem fer, i aquest és l’error, l’error de la mediocritat societària. No valorem, el talent autèntic, el talent científic, el talent tècnic, el talent empresarial, al contrari, posem el fre de mà a les persones amb talent, la societat espera que tinguin una primera equivocació, per tirar contra ells tots els recursos populars, i fins i tot jurídics, perquè mai més puguin o vulguin destacar i explicar les seves idees, els seus fets, una vegada més la societat dels mediocres vol triomfar sobre la societat dels talentosos.

Un altre apartat seria el món de l’empresa. El talent una vegada hem vist que s’ha de generar i valorar, l’hem de saber retenir a les nostres empreses. A Catalunya hi ha hagut iniciatives pioneres per atraure talent, com la creació ja fa uns anys de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que en els darrers 15 anys ha contractat 250 investigadors. Però això serveix de cara a la galeria, és una illa aïllada d’una realitat, i una realitat no la compensen 250 persones. La realitat que vivim és un altre, és que el nostre talent ha de marxar en moltes ocasions perquè no troba oportunitats a les nostres empreses, on no s’aposta pel talent. És el peix que és mossega la cua. Lamentablement a les nostres empreses no es valora el talent.

En unes empreses molt mediocritzades, els mediocres tenen por de contractar i impulsar talent, prefereixen seguir contractant mediocres, no trencar els beneficis grupals diuen els insensats. El nostre teixit empresarial opta per triar perfils conservadors, ja que normalment no tenen personal per fer una aposta innovadora que pugui competir en un món canviant com és l’actual. Tots tenim el cas, desgraciadament, d’alguna persona al nostre voltant, que ens ha explicat que ha amagat capacitats del seu currículum per poder optar a un lloc de treball i no es pensin que és més del que volen que sigui. Aquesta situació em genera impotència, ira, vergonya.

La disrupció, el pensament diferent pot ser un element que faci canviar les empreses, sobretot les que podrien funcionar millor, no fer-ho i aferrar-se al que s’ha fet sempre, encara que estigui desfasat o sigui poc rentable, només genera que rebuig, ofec i fustració a les persones que tenen capacitat, a les persones dinàmiques i creatives, a les persones que tenen talent.

El resultat de tenir una societat de talent és evident, i real. Moltes empreses traslladen als seus centres de treball més importants a zones que tenen més impostos però que tenen més capacitat d’atraure a talents per poder desenvolupar treballs intensius en tecnologia, és a dir, a ningú li agrada pagar més però prioritzen el talent a la càrrega impositiva. Sempre ha sigut així, quan Boeing es va traslladar de Seattle a Chicago, quan Cadillac ho va fer de Detroit a New York, quan General Electric es va moure de Connecticut a Boston, aquestes empreses de tecnologia van triar destins amb taxes altes d’impostos estatals i locals, però també amb taxes altes destinades a l’educació superior, zones en què les persones que hi viuen en aquests llocs són més propensos a tenir títols de grau que els seus parells en altres llocs, i on existeixen més universitats d'investigació d'elit.

És un fet indiscutible que cada vegada més les organitzacions volen localitzar-se en llocs on els millors talents estan fàcilment disponible. La gent vol viure en aquestes àrees a causa accés a la cultura i l'educació. A més, normalment en aquests llocs i de forma històrica, la benvinguda a gent de tot el món és més fàcil, són llocs d’immigració, que generen multiplicitat de visions del món, aquesta condició també és típica a Catalunya.

Els dies de creixement fàcil han acabat. Xina s'està desaccelerant, els preus del petroli estan caient, el joc ja no està només a tenir uns bons recursos naturals o dependre d’obtenir diners barats, ara es requereix innovació, i talent per crear-la i gestionar-la.

Fem de Catalunya un país de talent, però fem-ho i això seran esforços...Val la pena fer-los!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya