joctrons  Els Stark, els Lannister, els Baratheon, els Targaryen, els Tyrell, els Martell, els Arryn, els Tully, els Greyjoy. Molts veuen a Joc de Trons com una història de ficció èpica entre unes poderoses famílies i faccions que dominen els antics set regnes independents de Ponent i que mitjançant les intrigues i la realització d'aliances intenten aconseguir el poder polític. Jo veig la descripció de diferents sistemes econòmics que lluiten conceptualment entre si per imposar-se sobre els altres i poder subsistir convertint-los en caníbals. A Joc de trons, una visió econòmica de la realitat dins del seu món de ficció, sens dubte caricaturitzada, se'ns representa davant dels nostres ulls, encara que amb una certa confusió.

Ponent, la principal ubicació de la fantasia de Joc de Trons, té moltes similituds fotogèniques amb la part occidental d'Europa a l'Edat Mitjana. Es tracta d'una posta en escena que mostra una societat plena d'armadures i espases, feudal, composta per a diferents grans senyors disposats en estructura piramidal, que comparteixen un continent altament poblat. La confrontació entre las dues famílies principals, rivals irreconciliables, evoca la guerra civil pel tro d'Anglaterra i que va començar l'any 1455, entre la casa Lancaster (Lannister) i la casa Stark (York), anomenada la guerra de les Dues Roses, ja que les dues cases tenien una rosa dins del seu distintiu. La capital és Desembarcament del Rei, on està el monarca, senyor de senyors, però amb seqüeles psíquiques derivades dels inconvenients genètics de una monarquia hereditària, com era el cas del Rei Boig i del Rei Joffrey, dos tarats mentals... això en algunes nacions europees encara està d'actualitat.

Aquesta escenificació però, no té una relació amb l'Edat Mitjana europea a nivell dels sistemes econòmics que es descriuen sinó més aviat amb l'Edat Moderna, és a dir, l'interval històric que va des de la conquesta d'Amèrica (alguns barruts encara diuen descobriment) fins a la Revolució francesa i l'americana, al segle XVIII. Ens trobem amb comerciants urbans que solquen el Mar Angosto per transportar vi, cereals i altres productes bàsicsa les ciutats lliures de l'est. També ens trobem sistemes esclavistes d'escala gegantina, grups dominats del continent d'Essos ataquen el sud del continent i els conqueridors obliguen als habitants a treballar com esclaus miners, agricultors o servents domèstics.

A les terres de Ponent conflueixen diferents estructures econòmiques. A les terres de la corona es mesclen el sistema privat i el públic. La forma de vida principal del sector privat és el port, el de major tràfic del regne, i en menys mesura la indústria representada per l'orfebreria, la indústria naval i molt poc la química/alquímia. És una àrea centralista que es manifesta per l'alt nombre de funcionaris de l'administració central com qualsevol capital passada i futura, i que compon el sector públic. Al Nord és una estructura eminentment rural que viu de la llana i de la indústria d'armes. A la vall d'Arryn, a la zona central-est, els productes agrícoles són els més importants com el blat, el blat de moro, la civada i algunes fruites. A les terres dels rius, a la part central, els pescadors, el transport fluvial i el comerç al major que es ven als mercaders principals representen l'activitat bàsica. A les illes del Ferro, més a l'oest, viuen de la riquesa de les mines de ferro, plom i estany, encara que la seva mentalitat guerrera i militar els porta a menysprear el comerç, ho reflexa el seu lema “nosaltres no sembrem”, descripció molt adequada i aplicable avui en dia a societats més militaritzades que altres i recullen els fruïts dels que altres sembren...no sé per què em recorda Catalunya l'any 1714 i l'any 2014. Les mines d'or i de plata en gran quantitat fan d'Occident, les terres dels Lannister, les més riques de l'Estat. A Dorne, el territori del Sud, és on es comercialitzarà amb els productes més exòtics i exuberants, disposa d'un port des d'on parteix molt tràfic. Els salvatges, que viuen més enllà del mur, no tenen cap autoritat política centralitzada, són anàrquics i s'autodefineixen com un poble lliure, encara que com estan obligats a viure dins d'un territori sense recursos, no assoleixen cap tipus de desenvolupament econòmic.

A Essos hi han les economies més desenvolupades, a les diferents ciutats-lliures-estat els habitants són poliglotes com mostra del seu cosmopilitanisme, hi ha nombrosos i grans palaus, temples i torres, aquí es comercia amb tapissos, estores, vins i especies, se'ns els presenta comdragon dany una espècie mesclada entre el que van ser els fenicis i els habitants de la Lliga hanseàtica del mar Bàltic. La ciutat més antiga és Volantis, també era la més gran però va perdre la seva riquesa i va quebrar al intentar conquerir militarment les altres ciutats lliures, només va tornar a la prosperitat quan es van reprendre les activitats comercials pacífiques i es va renunciar a les aspiracions militars. A Qarth, a l'est d'Essos funcionen les estructures gremials i el comerç internacional, desenvolupen el mercat de les drogues/medicines i estidien els secrets del cos humà. Funciona en moltes ciutats del Sud un regim esclavista com abans ja he comentat. Els bancs d'aquesta part són els que tenen una major reputació, sobretot el Banc del Ferro a Braavos, proporcionen ajuda financera a les famílies nobles del Set Regnes però avisen: “quan els prínceps no paguen al Banc de Ferro, apareixen nous prínceps del no res i els treuen els seus trons”, recordant certament al FMI actual, són, com sempre, els grans beneficiats de tot el que passa. En contraposició a aquesta cultura estan els dothrakis, aquest són nòmades, guerrers, no fabriquen i no comercien, com molt fan intercanvi de regals. No utilitzen els diners i en conseqüència no són capaços de desenvolupar bens de capital, es basen en els guanys distribuïts de les conquestes per sobreviure. Tenen un cert toc d'anti-sistema, amb les seves cabelleres al vent, i per aquest fet, la Daenerys Targaryen, la princesa exiliada ara convertida en reina d'algunes ciutats d'Essos, i que pertany a l'antiga família real que va ser però ja no és, els veu com la seva possibilitat de recuperar a Ponent el que va perdre el seu pare. Els Targaryen per cert, i sobretot la història d'Aegon I, el seu fundador, recorda i molt novament la història d'Anglaterra. A Joc de trons, l'Aegon un dels darrers hereus de Valyria, un imperi estranger, amb l'ajuda d'un exèrcit i sobretot de dracs es va llançar a conquerir els set regnes derrotant a Harren el Negre qui va morir en defensa del seu regne; a la realitat històrica, Guillem I el Conqueridor procedent de Normandia va invadir Anglaterra amb l'ajuda d'un poderós exèrcit i va derrotar al rei Harold II qui va morir a la batalla de Hastings, començant una nova dinastia...

Constantment apareixen reflexions i comentaris sobre les necessitats d'inversió i de finançament mitjançant préstecs i impostos, normal en una societat on l'ùnic mitjà d'emprenedoria és el comerç i la guerra. Recordem que al començament de la sèrie, el després decapitat Lord Ned Stark (que passa amb aquest actor que allà on surt sempre “palma” ben aviat), sempre ètic i auster, s'escandalitza al seu primer consell de gabinet quan s'entera que la corona deu una fortuna a la casa Lannister, el villans i ferotges rivals de la seva saga, als bancs i als diferents càrtels comercials de les ciutats lliures i a més li diuen que el Rei Baratheon ha ordenat realitzar un torneig de cavalleria en el seu honor que només suposarà més augment del deute. El Mestre de la Moneda, un equivalent a ministre d'Economia dels nostres temps i que és un personatge molt important a la sèrie, representat per l'inquietant Lord Baelish també conegut com Meñique, un pluriempleat que a més regenta un prostíbul (curiós), aquest somriu al veure la reacció de la nova Mà del Rei, ell és especialista en endeutar a la corona, que estant necessitada de recursos per les continuades guerres del regne, els hi aconsegueix préstecs de deute sobirana, i posteriorment inventa nous impostos perquè sigui el poble qui acabi pagant-ho tot. Sap de sobres que les arques reials fa molts anys que estan sense cap moneda. Amb aquesta estructura, el poble no estalvia, no evoluciona la seva economia i aquesta roman estancada des de fa molts i molts anys, com també està estancada la formació, l'economia del coneixement, que queda concentrat només en un grup de persones, una ordre d'estudiosos que formen The Citadel, que estan sempre al costat de la noblesa, i a la que pertanyen el mestre Luwin d'Invernàlia que custodiava a Bran i el gran mestre Pycelle de la cort a Desembarcament del Rei. Si la possibilitat de comprendre i desenvolupar idees, i fins i tot copiar-les, està només en uns pocs, com passava a l'Edat Mitjana on el coneixement i l'educació estava exclusivament en poder de l'Església, el desenvolupament tecnològic que ha de portar al desenvolupament econòmic serà més difícil, condemnant a Ponent a un llarg i lent període de foscor econòmica. El regne a més te imbricada la corrupció, com és corrupta més possibilitats tens de pujar graons socials, ho resumeix molt bé la frase de Davos Seaworth quan diu Quan un pirata es fa suficientment ric, fan d'ell un príncep”.

Ponent doncs està condemnat, té recursos naturals però sobretot els agrícoles han quedat molt limitats després de tants anys en guerra, és una societat ignorant, fortament endeutada amb bancs i un poder financer-Lannister que acaba contaminant el poder polític, amb un fort dèficit fiscal que no permet incentius d'aquest tipus a la població. Davant d'aquest panorama, segur que arriba l'hivern...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493