paradisosfiscals  En general, els governs de la Unió Europea condemnen verbalment el frau fiscal i prediquen grans croades encaminades a combatre el blanqueig de capitals. A la pràctica, es limiten, com a màxim, a dur a terme tímides polítiques en contra d'això, i es converteixen en còmplices directes de la delinqüència econòmica i de la corrupció política.

La utilització dels paradisos fiscals és un mecanisme legal ordinari en les relacions interbancàries i, en general, en les operacions financeres i el comerç internacional, on no es coneix la procedència legal o il·legal dels fons transferits. Així de simple? Doncs sí. Així de fàcil, tan fàcil que és ofensiu. I més en un període de plena crisi, sota l'amenaça constant de retallades pressupostàries en educació i en sanitat, en un moment en què l'atur creix i en què, descaradament, les multinacionals que demanen més reformes en els mercats laborals són les primeres a utilitzar aquesta normalitat evasiva de capitals cap a comptes bancaris opacs en paradisos fiscals.

Moltes vegades, els paradisos fiscals es troben situats en illes exòtiques com és el curiós cas de les illes Caiman, on en un mateix edifici hi ha computades 18 mil societats mercantils. Es tracta, doncs, de l'edifici més gran del món? No, l'edifici només té cinc plantes, simplement es tracta d'un edifici qualsevol ple de societats fantasma. A les illes Caiman també hi ha computades 170 oficines del Barclays, mentre que la població d'aquestes illes no arriba a 45 mil habitants. En altres ocasions, aquests paradisos fiscals estan barrejats i immersos dins del cor dels barris de negocis de les grans metròpolis, com la City de Londres o l'estat de Delaware, als Estats Units.

Aquests centres financers es basen en una quasi inexistència de fiscalitat i en una absoluta existència de secretisme i d'opacitat, que fan que sigui possible que s'hi acumulin els diners procedents de malfactors de tota mena, tant de les dictadures com de les màfies, del tràfic d'armes, de les drogues i de l'evasió i del blanqueig de diners. Sota la disfressa d'un negoci financer s'amaga un autèntic saqueig de diners que traspassa la riquesa de l'economia productiva a aquests paradisos fiscals, i que dóna lloc al títol de l'article: "Paradisos fiscals: no digui negoci, digui saqueig".

Sé que sembla un discurs molt d'antisistema, “d'indignat”, de puny alçat, però no ho és. És un discurs d'inconformitat, de racionalitat; un discurs a favor del contribuent, a favor que la societat sigui qui tingui els mercats al seu servei, i no a l'inrevés. Simplement és un discurs d'economia.

No creguem que es tracta només de refugis per als diners, de llocs que són un punt final o d'amagatalls, sinó que, amparats pel principi de llibertat de circulació de capitals, són plataformes financeres operatives de primera magnitud, en què les autoritats locals concedeixen certs privilegis fiscals i regulatius, com l'ocultació del nom del propietari dels diners i l'origen d'aquests.

Totes les grans companyies, o gairebé totes, hi estan implicades. Així, el 85% de les principals empreses nord-americanes que cotitzen en borsa, com Microsoft, Apple o Google, entre d'altres, van operar amb filials situades a paradisos fiscals, amb un total de quasi 3.000 societats deslocalitzades inscrites en aquest tipus de jurisdiccions. També en l'àmbit espanyol, el 95% de les companyies que formen l'IBEX 35, els bancs entre aquestes, disposen de societats mercantils en aquests països, amb una xifra que augmenta geomètricament i que impedeix que el Banc d'Espanya controli i supervisi les operacions financeres que es fan des d'aquí. Això constitueix una clara banca a l'ombra o shadow banking, i es tracta, en molts casos o en quasi tot ells, de ficcions jurídiques que computen operacions realitzades fora del territori on estan domiciliades, i que permeten una total llibertat d'acció per la circulació electrònica d'una part important dels fluxos financers internacionals.

A més, cal afegir que la major part de les empreses privades propietàries de les dues principals agències de qualificació de riscos financers, Standard & Poor's i Moody's, tenen els seus domicilis legals a Delaware, a les illes Verges britàniques i a altres territoris amb empreses deslocalitzades. D'aquesta manera s'amaga la identitat dels veritables propietaris, fet que facilita la seva manipulació i manca d'independència del crèdit internacional. Actuen, doncs, com poderosos lobbies financers, que pressionen els governs i les institucions.

Actualment, el marc financer internacional, malgrat el que es predica de cara al public, afavoreix aquesta opacitat. Així, l'article 63 del Tractat de la Unió Europea prohibeix taxativament als estats membres qualsevol restricció als moviments de capitals, dins i fora de la UE. És a dir: qualsevol territori de qualsevol continent amb menors o nuls impostos pot captar capital, sobretot capital financer.

El G-20 a Londres va anunciar públicament el final del secret bancari. Però, realment, les accions no estan a l'alçada de les paraules, i s'avala l'abandonament, per part de l'OCDE, del projecte per acabar amb l'opacitat dels paradisos fiscals i per crear un espai jurídic global, més enllà dels convenis bilaterals entre països, per a l'intercanvi d'informació fiscal. Només així s'explica com pot ser que, des de la reunió del G-20 a Londres, l'any 2009, les fortunes estrangeres gestionades a Suïssa hagin augmentat un 14%, fins a situar-se en la xifra de quasi 2 bilions d'euros, quantitat suficient per pagar el deute públic espanyol dues vegades.

En poques paraules: mentre les persones normals som sotmeses a fortes pressions d'austeritat, reguladores i, fins i tot, persecutòries, en cadascun dels nostres estats, aquests mateixos estats permeten i fomenten que els més poderosos, els que tenen capacitat per establir oficines de negoci en paradisos fiscals, campin per on vulguin, fora de qualsevol regulació. D'aquesta manera, mitjançant la més absoluta legalitat i amb la cobertura de la més injusta i perversa opacitat, es converteixen en part de la gran estructura internacional, que permet que les grans fortunes procedents de les accions més il·legals possible, procedents de la droga, procedents de l'evasió fiscal, procedent de crims, procedents de les dictadures, procedents de la fam i de la desgràcia, procedents de la delinqüència, es transformin en diner blanc i disponible, puguin tornar a entrar al mercat financer sense cap problema i es perpetuï el mecanisme perquè els delinqüents continuïn delinquint.

Es calcula que fins a un total de 40 bilions de dòlars (parlem, doncs, de xifres amb dotze zeros a la dreta) estan dipositats dins dels paradisos fiscals, exemptes d'impostos. Aquesta xifra seria suficient per acabar la crisi mundial diverses vegades. Però ben al contrari: el que no es diu és que aquests diners són part de la causa d'aquesta crisi. Així, el negoci descontrolat de convertir en títols borsaris els préstecs hipotecaris d'alt risc, sense garanties als Estats Units, consistia a treure'ls del balanç de l'entitat financera i a traslladar-los a una societat instrumental, generalment registrada en un paradís fiscal.

Amb aquest sistema d'atomització mundial del risc, aquest es traslladava del banc a aquesta entitat virtual i, des d'aquesta, als compradors dels títols emesos, com van ser molts bancs europeus, per a l'obtenció de liquiditat dedicada a l'especulació financera, mitjançant els derivats financers, amb una xifra superior als 600 bilions de dòlars.

Aquest model de negoci financer opac, que passava pels paradisos fiscals, quedava fora del control dels bancs centrals i permetia l'endeutament desmesurat dels bancs matrius i dels grans fons especulatius domiciliats a paradisos fiscals. Els derivats, per aclarir aquest terme breument, no són valors borsaris que suposen drets sobre el benefici o sobre el patrimoni d'una empresa, sinó que són negocis volàtils, consistents en la compravenda de contractes d'apostes sobre moviments futurs de les cotitzacions d'actius financers o físics. És a dir, són pura especulació i constitueix el gran volum de negoci que es mou en l'anomenat mercat global.

Els lobbies financers defensen els paradisos fiscals. La defensa dels interessos dels grans bancs i de les grans firmes financeres inclou la defensa de tots els mecanismes que fan possible aquest “sidral” financer mundial, que inclou els paradisos fiscals.

Així, l'Institut de Finances Internacionals, que és el major lobby mundial dels grans bancs, està presidit actualment pel banc HSBC, banc al qual s'acusa, als EUA, d'haver contribuït al rentat de diners procedents del narcotràfic mexicà, mitjançant la seva xarxa de filials en paradisos fiscals. La GFMA (Global Financial Markets Association) és un altre lobby bancari, que es caracteritza per la seva oposició a qualsevol regulació de l'especulació financera amb les matèries primeres, així com per la defensa dels paradisos fiscals i per l'opacitat financera enmascararada amb arguments financers pretesament tècnics. Però, algú imagina la manca de regulació en altres facetes de la nostra vida quotidiana? Llavors, com és que permeten la manca de regulació financera que existeix?

Inestabilitat financera, crisi, blanqueig de diners, saqueig, augment de la desigualtat, pobresa, especulació... són alguns dels aspectes que comporta la situació actual del paradisos fiscals. Els ciutadans han de tenir consciència que l'economia submergida d'una família, que moltes vegades és una forma de subsistència, està perseguida per la llei, mentre que les grans fortunes i ocultacions que es mouen en els paradisos fiscals gaudeixen de total impunitat. Ens han volgut fer creure que és un tema molt difícil de solucionar, però, tècnicament, no és el cas: es tracta únicament d'un problema de voluntat, d'un problema d'interessos.

La llibertat dels diners està per sobre de la llibertat de les persones, i aquesta és una manera equivocada d'entendre i fer economia.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493