- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3433
DEL CAFÈ PER A TOTS AL VIRUS PER A TOTS
Negligents!
És la primera paraula que em ve al cap al pensar amb la gent que s’ha erigit com a caps per combatre i dirigir la crisi del coronavirus a l’estat espanyol. Però no és l’única paraula, immediatament després em venen al pensament tot un reg de mots en la mateixa línia, tal com incompetents, incapaços, negats, ineptes, inconscients, inútils i irresponsables. És en aquesta fase quan els meus pensaments passen a l’insult i haig de posar-hi frè, posant-me a fer altra cosa per distreure el cap i no pensar-hi.
Ens hi va la vida, ens hi va la salut. La nostra, la dels nostres fills, la dels nostres pares i avis, la dels nostres familiars i amics.
I davant d’una situació pandèmica d’aquesta magnitud i gravetat apareix per televisió el Presidente del Gobierno, la cara visible dels que fa dos mesos han vist el que succeïa a la Xina i no han fet res per evitar l’arribada del virus a casa nostra o, com a mínim, intentar minvar al màxim el seu impacte, dels que s’han quedat aturats veient el desenvolupament i creixement de casos i morts a Itàlia, dels que un cop el virus ha arribat a Madrid tampoc han pres mides ràpides i contundents com seria el confinament dels ciutadans que eren i són el focus principal, deixant que aquests infectin i escampin geogràficament la pandèmia a zones de la costa i altres àrees on han fugit de forma massiva.
El govern espanyol ha aprovat el decret d’alarma però és un decret light, un decret que no funcionarà, ho pagarem tots. Un decret que no confina, un decret que no impedeix la propagació del contagi, un decret que permet que la gent es pugui desplaçar fora dels seus territoris, un decret que no controla el dia a dia de la gent que va a treballar, un decret que deixa fins i tot anar a tallar-se els cabells a la perruqueria o portar a netejar el pantaló a la tintoreria, un decret que no limita els viatges procedents de l’estranger, el control de les fronteres, ni tan sols en aspectes tan bàsics i mínims com seria prendre la temperatura als que arriben per l’aeroport.
Ho pagarem car, molt car, i ho pagarem tant en salut com en economia.
No es pot entendre més enllà de l’estupidesa típica espanyola i del “politiqueo” inconscient, la tesi que el virus no entén de territoris quan tots hem vist que a la ciutat xinesa de Wuhan i la província de Hubei, l’única solució per evitar la propagació del virus, que és molt ràpida, va ser identificar els focus concrets territorials i aïllar-los de forma radical i contundent de la resta. A Espanya, han preferit no fer-ho, no aïllar Madrid, i han canviat el sentit de la frase del cafè per a tots a virus per a tots. Quina pena, quin desastre. I a tot això, els de Vox aplaudint a Pedro Sánchez per haver apartat a separatistes i comunistes, molt significatiu tot, no? 
Estem en mans d’ignorants descerebrats que no saben gestionar ni casa seva i ens volen gestionar a tots. No puc ni vull imaginar que la salut dels meus éssers estimats estigui a les seves mans. Desconfiança total en polítics espanyols que desconeixen com som els catalans, que davant d’una situació d’emergència com aquesta, han optat per no reaccionar a temps, per no prendre les mesures sanitàries que demanaven els experts quan era el moment de prendre-les, i que la seva elecció ha sigut autoproclamar-se com l’autoritat competent, recentralitzar la sanitat i l’ordre públic.
El “aquí mando yo” i “las cosas se hacen como yo mando”, de tota la vida. La invasió de competències de l’administració espanyola, temorosa que les administracions catalanes i també les basques, demostrin al món, una vegada més com ja ho va fer amb els atemptats d’agost del 17, la seva aptitud a gestionar les crisis i a governar en definitiva als seus ciutadans, enfront de la seva negligència estructural.
Ens posen en perill, posen en perill la nostra salut, les nostres vides.
Desgraciats! ...! I ara com he dit és quan paro i em poso a fer un altra cosa.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2787
PAÍS DE TRAMPOSOS
Espanya està guanyant-se a pols una trista i perillosa fama com a país de mentiders, com a territori poblat per una gran quantitat de pocavergonyes i tramposos a dojo.
La picaresca espanyola no és nova, l’afició pel suborn, l’engany indiscriminat i les trampes continuades com a sistema de vida fa segles que permeabilitza i inunda tots els àmbits de la idiosincràsia i la cultura ibèrica. Els tramposos o murris ja són representats a la literatura espanyola de segle XVI amb el personatge del "Lazarillo de Tormes", i en la pintura barroca espanyola de començaments del segle XVII, per exemple amb l’obra “Invitació al joc de pilota i pala” de Bartolomé E. Murillo.
Trampes polítiques, trampes econòmiques, trampes socials, trampes judicials, trampes esportives, trampes per tots els gustos i disgustos. Trampes polítiques, casos flagrants i inacabables corrupció política que esquitxen a tots els partits que han estat en el poder, com els coneguts casos Gürtel, cas Malaya, cas Púnica, cas Noos, cas Bárcenas, cas Pretoria, cas dels EREs, cas Lezo, etc.
Trampes economicofinanceres, des de les més mundanes del dia a dia, com la famosa frase tan sentida de ¿cuánto le puedo pagar sin factura?, per estalviar-se l’IVA, com d’altres molt més sofisticades que requereixen espectaculars muntatges d’alta enginyeria financera.
Trampes judicials, ja comentades en profunditat en el darrer article, només cal veure les clavegueres de l’estat amb la conxorxa amb el poder judicial en el cas del Procés català o de Sandro Rosell, com mostres recents.
Trampes educacionals com les desvelades amb els màsters i postgraus regalats a polítics que mai van anar a classe, com són els casos de Cifuentes i Casado, entre altres; o de innumerables tesis doctorals plagiades.
Trampes esportives, com quan la selecció paralímpica de basquet va guanyar la medalla d’or als Jocs de Sidney/2000 amb un equip format per 10 de 12 persones que no presentaven cap tipus de discapacitat, o les victòries d’Alberto Contador en el Tour de France amanides amb altes dosi de clembuterol que ell, un trampós més, justificava per la ingestió d’uns bistecs contaminats portats des de terres sorianes, o tants i tants casos com el de la ppera Marta Rodríguez, molts d’ells tractats pel sinestre doctor dòping, Eufemiano Fuentes, que comandava l’operació Port. 
Quanta mentida. Espanya és un país de tramposos. Tots aquests “patriotes de pacotilla” que fan bandera d’un país mentre el que fan realment és desprestigiar-lo, enfonsar-lo a la misèria, projectar una imatge de xaranga i pandereta, traslladar la poca credibilitat que ells donen a la resta de ciutadans espanyols simplement per ser-ho.
L’honradesa i la honestedat no són característiques d’una nació, no existeixen pobles genèticament murris i altres que no ho són. El grau d’integritat moral no depèn de la raça ni de cap altre factor físic, d’ubicació o de clima, és producte dels incentius, percepcions i interaccions que generin les institucions d’un país. És un país de tramposos perquè uns les fan i altres les voldrien fer si poguessin. És un país de tramposos perquè ha decidit ser-ho, perquè és una solució ràpida, encara que és un problema de fons.
Com diria La Trinca: “tramposos per tota arreu, tramposos de tota mena...”, ai no! Que eren fantasmes!...És igual, ja no ve d’una trampa més.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3743
DICTADURA PREVENTIVA
No hi ha democràcia a Espanya.
El model franquista encara impregna tot l’aparell judicial espanyol, especialment el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. Les forces polítiques de la transició no es van atrevir a enfrontar-se amb els monstres amagats a la foscor del poder judicial, que lluny d’estar avui ensopits, no solament habiten amb tots nosaltres sinó que a més ostenten l’autèntic poder de la por, causant indignació, atemorint la població amb connivència amb les forces repressives d’èpoques anteriors, arrasant i cremant-ho tot el que és net per allà on ells passen, demanant el sacrifici humà constant de mossos i donzelles innocents.
Són jutges de càrrec però no de fet perquè són jutges parcials. Són dictadors franquistes, buròcrates de casta, corruptes feixistes que s’han rodejat de matons i xulos armats al seu servei, per no deixar passar pàgina als nous temps. Ells han organitzat un estat a la seva mida, l’espanyol, han instaurat el terror mitjançant un govern judicial, embrutant la democràcia de dalt a baix, manipulant les institucions de l’estat i participant en l’adoctrinament dels seus ciutadans, que aborregats de forma massiva, creuen i veuen com a normal la pèrdua de manca de drets i llibertats fonamentals, i consideren com a normal l’horror d’una no democràcia en caiguda lliure en què viuen mentre així els jutges prevaricadors perviuen.
Són els mateixos jutges o organismes judicials que van protegir als torturadors i assassins de José Arregui, absolts per l’Audiència Nacional. Són els mateixos que van suavitzar la pallissa a Agustín Rueda a Carabanchel, i que li va causar la mort, considerant-la només com imprudència temerària. Són els mateixos que van donar un permís penitenciari a Lerdo de Tejada, el principal imputat en la matança dels advocats d’Atocha, i que li va permetre fugir. Són els mateixos que s’han negat a reobrir causes justes com les del pacifista sindicalista Joan Peiró, afusellat per Franco; com la de la condemna a mort del poeta Miguel Hernández i com la sentència del president de Catalunya: Lluís Companys. Són els mateixos de tantes i tantes injustícies, disbarats i aberracions judicials. Són els mateixos monstres autoritaris que no responen de res ni a ningú.
I per descomptat, són els mateixos monstres autoritaris disfressats de patriotes que es pensen que han de salvar Espanya del sobiranisme català que vol trencar la nació, quan el que realment fan és defensar la pervivència de la dictadura que han instaurat. S’han tret del barret delictes delirants, que no se sostenen per enlloc amb l’objectiu de legitimar l’escalada repressiva i destruir per la força els ponts de diàleg que hi puguin haver, a ells no els interessa dialogar, són escollits a dit i només els interessa mantenir els privilegis.
Dins d’aquest marc en què la justícia és utilitzada com a braç executor de venjança política, una forma de fer mal sembla que està dissortadament de moda, la presó preventiva, una forma de tortura psicològica que difereix dels càstigs corporals que ja no es poden aplicar per la pressió internacional, però que segur de ganes aplicarien. Amb l’excusa del risc de fuga, i de forma totalment arbitrària es nega el dret de llibertat i el dret a la presumpció d’innocència de les persones. Dictadura preventiva, repressió preventiva, tortura preventiva, injustícia preventiva, abusivitat preventiva, diria jo.
El cas dels presos polítics és un clar exemple de dictadura preventiva, fa més d’un any que estan en presó degut a la persecució d’idees, a la persecució d’independentistes imposada pel govern de jutges, que actuen com a jutge i part. El cas de Sandro Rosell és un altre, quasi dos anys han estat tancats a la trena l’expresident del Barça i el seu soci per presumptes delictes de gran gravetat, abans de set jutjats i absolts de pertànyer a organització criminal, de fer blanqueig de capital i d’estafa. Els han perseguit, castigat i imputat pena abans de demostrar-se res.
Els jutges que apliquen la dictadura preventiva en són ben conscients del mal que fan aplicant la privació de llibertats a persones no condemnades, ho fan amb tota la malícia. Saben del mal moral, psicològic, professional, familiar, social i econòmic que produeixen, i per això ho fan. Castiguen malgrat que no poden castigar. Humilien malgrat que no poden humiliar. Els desplacen el més lluny que poden sense poder-ho fer, però ho fan. Destrueixen malgrat que no poden destruir. Malgasten els diners públics. Són botxins, no jutges. Són monstres.
Si cada dia que un ciutadà passa en presó preventiva, el jutge fos castigat amb un dia de presó, les coses canviarien. Si les Lamela, els Marchena o els Llarena de torn, paguessin amb la mateixa moneda els seus abusos i no amb la total impunitat que tenen actualment, la justícia podria recuperar la seva essència. Ull per ull i dent per dent, la Llei del Talió, el codi Hammurabi de l’antiga Babilònia, s’han d’aplicar? Sembla que donat el context, la recessió cap al primitivisme imposat pels que interpreten la llei situant-se per sobre d’aquesta, seria el més just per poder estar en igualtat de condicions per combatre-ho.
No pot haver-hi ningú per sobre del bé i del mal, ningú per sobre la verdadera justícia, menys els que la interpreten i l’executen dictant sentències que serveix a un poder, es creuen Déus del dret perquè s’han apropiat d’aquest, són els senyors i amos del poder judicial espanyol, no passen de ser uns obscurs fanàtics sense escrúpols però són perillosos, han establert el seu imperi fortificant un estat amb les seves actuacions, i hipotecant-lo en detriment de la democràcia per dècades.
Ahir va ser el president del Barça, avui són els “colpistes i sediciosos” catalans, però pensa que demà pots ser tu si estàs en el seu punt de mira.
Es fan dir jutges però realment són malvats.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 3764
L’ESPANYA PROFUNDA
Pensavem que l’Espanya profunda era l’Espanya que s’embolicava a trets a Puerto Hurraco, l’Espanya dels Santos Inocentes, la del toro de la Vega, la que idolatra a Belén Esteban convertint-la en la “princesa del pueblo”, la dels que fan el ridícul anant disfressats de toreros i amb perruques als Mundials de futbol, la del maltractament animal i humà, l’Espanya dels que viuen en el fanatisme reilgiós i la superstició, la España cateta, però no.
L’Espanya profunda no només és aquesta, el concepte va més enllà, l’Espanya profunda impregna a tot l’estat, tant als pobles com a les ciutats, afecta tant a persones ignorants, sense estudis, com a altres de lletrades, inclou a gent gran i a joves, fins i tot a nens. L’Espanya profunda és l’Espanya de l’odi en estat pur, l’odi que després de deshumanitzar als que no pensen com ells, campa fent mal a dojo, de forma gratuïta i amb total impunitat pels territoris ibèrics, l’odi de qui odia als independentistes, dels que han engegat una repressió sense precedents a l’Europa occidental del segle XXI per aniquilar la voluntat del nostre poble. 
L’Espanya profunda real, que feia anys que estava amagada sota un vèl de canvi i modernitat ha sortit finalment a la superfície, i ho ha fet sense cap mena de complex, de mesura ni d’aturador. Impulsada legalment per l’aplicació de l’article 155 i emparada per la consigna del “a por ellos”, polítics i mitjans de comunicació han engendrat i despertat, amb l’aval dels jutges col·laboracionistes, la pitjor de les xenofòbies, sempre injustificades però més en aquest cas, on es dóna la paradoxa que els mateixos ciutadans són els que prefereixen no tenir una democràcia plena, una democràcia de mentida on no es poden decidir les coses sinó que només es poden decidir entre coses prèviament seleccionades. Una dictadura, vaja!
L’Espanya profunda és la de la repugnant imatge del batlle del PSOE del municipi sevillà de Coripe defensant sense rubors una vomitiva festa consistent en tirotejar, amb armes carregades per la policia local, un ninot del què ell anomena “el mal”, i que aquest any ha triat la figura del nostre President a l’exili: en Carles Puigdemont, abillat amb una "Estelada" de cap a peus i amb un visible llaç groc a la solapa de l’americana.
Quina diversió! Quines risses! Quina gresca! Quina Festa!...... I quina pena i quina merda de país! Quina merda de descerebrats són aquests que s’ho passen bé portant als nanos a veure aquest fastigós espectacle que suposa la simulació pública d’un afusellament, l’execució pública simulada davant de menors d’un càrrec que ha sigut votat democràticament, la crema d’un pacífic demòcrata que pot passejar-se per tota Europa de forma lliure menys a l’Espanya profunda, clar!, on s’ha convertit en l’enemic públic número 1.
Fanàtics! Adoctrinadors! Mala gent! Gentussa! Enaltidors de l’odi! Apologistes del linxament! Monopensadors de la pàtria! Fatxes! Bàrbars! Espanyols de l’Espanya profunda!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2616
LA MÀQUINA DEL TEMPS
Avui a la plaza Colón de Madrid, lloc on oneja des del 2001 aquella macro ensenya espanyola rojigualda de 294 metres quadrats i 35 quilos de pes, s’iniciarà la molt anunciada manifestació convocada per PP i C’S, i a la que s’ha sumat oficialment VOX, la Falange Española de las JONS i altres dinosaures, a més d’uns quants o molts militants del PSOE, per reclamar a Pedro Sánchez la convocatòria d’eleccions i exigir-li el compliment de la “Llei”, suposo la "Llei de l’embut", que sembla que és l’única Llei que coneixen i reconeixen els no demòcrates trifàxics, mal anomenats constitucionalistes. Són anticonstitucionalistes doncs convoquen la manifestació per fugir del diàleg com a mètode per aproximar posicions i intentar resoldre un conflicte polític.
La màquina del temps s’ha activat a España, per traslladar-nos a temps pretèrits, a l’època del blanc i negre i del NO-DO, al temps de les dos Españas. Espanya torna a estar trencada, i no ho està només territorialment parlant, ho està també en l’aspecte polític i social, un trencament que pretén continuar invisible a causa de la manipulació continuada de l’aparell de l’estat, un aparell d’estat que és de dreta i ultradreta, que controla els mitjans, les forces armades i els tribunals. Pedro Sánchez ha reculat en la voluntat de diàleg, ja no necessita ni vol relator perquè el relat el posen cada dia els relators fatxes que campen “por las Españas”, fent i dient tota mena de mentides i bestieses sense límit, moguts per la xenofòbia i l’odi.
La màquina del temps ens ha portat a un lloc en el qual la dreta espanyola és ultradreta, i ha decidit embolicar-se amb una senyera rojigualda, amb pollastre o sense ell, per tapar totes les vergonyes que té el país, una senyera per tapar les negres tenebres del futur del país, per tapar l’atur juvenil, el desequilibri social, la inseguretat jurídica i fiscal, la impunitat pels poderosos, la manca de drets fonamentals, la repressió al lliure pensament, etc.. Una senyera que envolta el gris fanatisme nacional de devots que no escolten ni veuen la realitat que tenen al seu voltant, és un fanatisme patriòtic decadent de creients que no s’han parat a pensar en el que diuen i creuen, per què creuen realment que no hi ha res a dialogar? I si no hi ha res a dialogar, hi ha democràcia? Hi ha llibertat?
La màquina del temps ens ha portat a una època on la violència era la forma de solucionar els conflictes i les divergències, aquesta màquina s’ha espatllat i ara el retorn a la democràcia no és possible. La irresponsabilitat del tripartit nazi-espanyolista que de forma desacomplexada confonen a la població equiparant el diàleg a la traïció, aquells que normalitzen el llenguatge bèl·lic i de conflicte com a forma habitual d’expressió, aquells que apel·len als folklòrics ideals excloents, aquells que busquen la crispació són l’enemic que de forma perversa busca l’erosió i manca de confiança en les institucions democràtiques, establint un sistema de democràcia de baixa intensitat o no democràcia que és on aquest tripartit de dretes i ultradretes, incloent la ultradreta catalana, es troben còmodes.
Ja ho deia Fraga Iribarne: “la calle es mía”, els seus seguidors s’ho van creure, però confio que malgrat els autoritaris no demòcrates, la racionalitat de la gent i la voluntat de llibertat ens faci reaccionar i reivindicar que “el carrer és de tots”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
- Vist: 2884
LOS JUECES QUE MECEN LA CUNA
Este artículo está escrito en castellano por dos motivos, primero porque parece ser que este será el idioma utilizado por los acusados en el macrojuicio contra el soberanismo catalán, y segundo porque va dirigido a un público que es voluntariamente ciego y voluntariamente sordo, el español, público que sé que nunca lo leerá, y que por tanto, seguirá siendo y aceptando ser un público insensible a una realidad antidemocrática que está pasando a su lado pero que prefiere mirar al lado contrario, necio público que en breve se encontrará con esta monstruosidad en sus narices, y que entonces lamentará no haber querido mirar para poner solución.
“La mano que mece la cuna” es un thriller psicológico del año 1992, año de Olimpiadas. En el film, un matrimonio contrata los servicios de una niñera, papel protagonizado por Rebecca de Mornay, quien se gana rápidamente la confianza del matrimonio, aunque la realidad es más sórdida. El objetivo de la niñera es desarrollar un plan para desplazar a Claire, la madre, y vengarse de ella, a quien culpabiliza del suicidio de su marido, el Dr. Mott, médico ginecólogo al que las acusaciones de abuso sexual de su paciente Claire le llevaron al fatal desenlace.
La dulce mano que parecía mecer la cuna se transforma y se descubre como la mano más agresiva y nociva. De igual forma, la justicia española, ya sea en versión Tribunal Supremo, Audiencia Nacional o Tribunal Constitucional, que debería velar con firmeza y mecer la cuna de los derechos de los ciudadanos, bajo los valores fundamentales de la equidad, la igualdad, la libertad y la imparcialidad, se nos muestra como una mano descontrolada guiada por seres fanáticos con una desproporcionada sed de venganza y enseñamiento hacia una ideología que no cabe en su universo, un universo oscuro, un universo antidemocrático y autoritario, un universo sin justicia, libertad de expresión u otro tipo de libertades que no estén dentro de su esquema patriótico y senil.
Los jueces que mecen la cuna, también intentarán dormir al resto de sus ciudadanos cantando nanas cargadas de embustes y prevaricación, arrullando a los niños con quimeras de lo que está bien y lo que no, en las que ser independentista es el peor de los males, muy por encima de violar en grupo a muchachas desvalidas, muy por encima del abuso continuada de la autoridad, muy por encima del abuso en la violencia de género. Y si alguien les llora o protesta más de la cuenta, no dudarán en utilizar y visibilizar su auténtica maquinaria de poder, maquinaria desprestigiada internacionalmente, maquinaria podrida y carcomida interiormente por estar al servicio de los intereses políticos preconstitucionales, a los que se intenta ir dando capas de barniz para que parezcan ser lo que no son. 
El juicio del 1-O, el juicio del “prusés” es una clara muestra de ello, marcado por irregularidades por todas partes y desde el minuto cero. Irregularidades que empiezan con la citación a los miembros del Govern que dispusieron solamente de dos días para preparar su comparecencia. Irregularidades graves de forma, como que se abrieran distintas causas en distintos tribunales, cosa que supone la rotura del principio de unidad de juicio. Irregularidades de fondo, como la falsa acusación de rebelión no existiendo violencia alguna, por el simple hecho que se podía producir, aspecto que ha sido cuestionado y revocado por tribunales alemanes, ingleses y belgas, así como por la mayoría de penalistas de prestigio del estado, incluyendo el expresidente del TC. Irregularidades como la injusta prisión provisional sin juicio, alegando un riesgo de fuga qué en otras ocasiones más manifiesta, no se ha considerado, como el guardia civil de "la Manada" al que pillaron haciéndose un duplicado del pasaporte. Irregularidades como pruebas inventadas y vídeos manipulados como el que se utilizó para acusar a los implicados en los hechos de la sede de Economía. Irregularidades como que el TS pidiera el traslado de presos a Madrid sin resolver si era o no competente en la causa, siendo hechos acaecidos en Catalunya corresponde al TSJC la realización del juicio. Irregularidades como el sistema de designación “a dedo” del gran inquisidor, Pablo Llarena. Irregularidades como la no inclusión como prueba de numerosos vídeos del uno de octubre. Irregularidades como negarse a la asistencia de observadores nacionales, alegando que el juicio será retransmitido por TVE, cadena al servicio del régimen.
En fin, los jueces que mecen la cuna no pretenden hacer justicia, son inquisidores que pretenden escarmentar a demócratas que son víctimas de este sistema podrido y corrupto en todas y cada una de sus moléculas. Qué triste es ser médico y querer que enfermen los pacientes. Qué triste es ser arquitecto y querer que sus casas se derrumben. Que triste es ser juez y prevaricar contra los inocentes. Qué triste es ese país.
Terminar con frase más famosa de la película: “La mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
