Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 5497

pupas txolisme  Aquest cap de setmana el Madrí ha aconseguit “la décima”. No és que us vulgui amargar el ja de per sí prou dur dilluns, si llegiu aquest article el dia de la seva publicació, no és la meva intenció. És menció obligada comentar-ho si el que vull és parlar del que ha sigut el seu contrincant, l'Atleti, anomenat de forma històrica i despectiva, auto-despectiva moltes vegades, el Pupas. El futbol, com fenomen social de masses i com fenomen d'esbarjo, es converteix tot sovint i per a molts, en un mirall distorsionat on veien reflectida la realitat. A vegades la realitat que és, a vegades la realitat que veiem i a vegades la realitat que volem veure.

Aquest any a Europa, tant a la lliga espanyola com a la Champions europea, ha aparegut una novetat, l'Atleti, un equip en majúscules. Un equip, que molts ja veuen com un punt d'inflexió, com una alternativa a la tirania dels equips fets a força de tirar de talonari, en més o menys mesura, els equips dominants que tenen als jugadors millors, la matèria primera de més qualitat, els grans clubs europeus equiparables al que serien les multinacionals en l'àmbit empresarial, i que actualment es veuen representats pels totpoderosos Bayern de Munic de Guardiola, el Manchester United i el City de Peregrino, el Barça, el Chelsea d'en Mou, el Real Madrid de Florentino, els equips milanistes i la Juve de Turín, encara que els italians estiguin en hores baixes. I com no podia ser menys degut a l'important espai que l'espectacle i l'esport en general representen per la nostra societat, i el futbol en particular, moltes persones veuen reflectit aquest avui sensacional equip amb el famós lema “we can”. Fa uns mesos, pràcticament els mateixos jugadors navegaven sense rumb, com ànimes en pena, flirtejant inclús en baixar a la segona divisió, avui són una mostra viva de què tot és possible, de què hi han diferentes maneres d'utilitzar la matèria primera, de què es poden optimitzar les possibilitats amb esforç i sacrifici, amb disciplina de treball, amb fe, amb companyerisme, amb solidaritat, amb recolzament mutu, amb orgull ben encaminat cap a l'autoestima, amb respecte als contraris, amb humildat real i no de “boquilla”, amb valors esportius que l'entrenador d'aquest equip, el Cholo Simeone, un rude exjugador amb fama de busca-raons, i que ha inculcat en poc temps als seus jugadors el conegut i reconegut “txolisme”, una quasi-filosofia de treball que es pot aplicar com una lliço dins de l'escola de la vida a la nostra quotidianitat personal i professional de tots i cadascú de nosaltres.

Després dels anys de crisi i del desgast social i de confiança pròpia i en les institucions que estem suportant aquest temps, el més fàcil és caure al parany de deixar-se anar, de rendir-se. Una persona que busca treball i no el troba, per la que passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys i no canvia la situació a millor, que ja no sap que fer per superar entrevistes, i fins i tot, per poder anar a aquestes, tendeix a la desídia social. No importa si ets jove o madur, la frustració pot aparèixer en qualsevol moment. Només la insistència, la constància, la seguretat en un mateix, la seguretat que hi ha llum al final del túnel i l'inconformisme poden fer que quan es presenti l'oportunitat, si es presenta, es pugui aprofitar. Les fases fosques només tenen sentit quan acaben, i només poden acabar si hi ha suficient poder mental per suportar-les.

En aquest període, un dels agents econòmics que més està patint són les pimes. Ofegades en la manca de crèdit, endeutades, suportant el pes més gran de la càrrega de l'alt tipus impositiu que recau en elles mentre les grans multinacionals utilitzen sistemes per “escaqueixar-evadir” els impostos, sense recursos ni tresoreria suficient per portar a terme els canvis conjunturals que les puguin ajudar a adaptar la situació actual a les seves necessitats, el reflex d'aquest Atleti en el món empresarial, les fa veure, i creure, que prenent bon exemple del txolisme, han d'abandonar els seus justificats laments, han de deixar de ser el Pupas, superar les dificultats, aguantar sense caure en el desànim i preparar-se per ser competitives quan es presenti la seva oportunitat.

El pensament del txolisme i el que representa és una simplificació racional de la importància que tothom té, sobretot de la importància que tenen els considerats no importants, una exemplificació del tots units fem força que evoca l'himne del Barça. El txolisme malgrat no guanyar la Champions ha conquerit Europa, primer va conquerir el cor dels seus jugadors, després dels seus aficionats, més tard dels seus rivals i finalment dels seus enemics. El seu equip esportiu ha evolucionat del Pupas al txolisme, Europaha obert els ulls per admirar aquesta conversió. Els principis del txolisme, malgrat evocar l'èpica més profunda, es basa en principis universals, principis que tots coneixem però no apliquem sempre, i hi ha hagut de ser un argentí que treballa a Madrid, el que ens demostrés una vegada més que són aplicables i necessaris per aconseguir objectius, transcendint del marc esportiu. I ara que acaben de finalitzar les eleccions europees, aquesta form d'entendre com un modest aconsegueix conquerir un continent és una forma d'entendre com fer-ho amb altres aspectes, inclós la política.

Partit a partit, entès que a cada matí que ens aixequem comença una competició d'obstacles que hem de superar amb l'actitud d'afrontar-ho com si fos el darrer. Al tornar a casa hem de pensar que hem tatxat tasques pendents. Hem de veure que abans de fer els primers mil euros, hem d'haver fet inicialment el primer euro.

Sempre s'ha de creure, amb el que s'està fent, tot és important, no només fer un gol o tancar un gran acord o negoci, també és important que mantenim les bones relacions amb altres i que fem caliu dia a dia perquè aquest gran negoci sigui més fàcil de ser realitzat.

Només faig el que em “diu el camp”, no faig cas a xafarderies i xarrameques que em puguin distreure i en portin a una actitud defensiva que em faci oblidar de quin és el meu objectiu. Faig coses pel que estic veient, i no pel que m'imagino o em diuen.

A mort amb els meus jugadors. La comunitat com central d'energia i l'equip o la nació no ha de pagar a traïdors, ni als que no donen tot el que tenen. Cadascú ha d'aportar un gra de sorra, a vegades de forma encertada i altres d'equivocada, però s'ha de fugir dels que només critiquen però no són capaços de fer res per l'equip, dels mediocres.

Si em dónes 20 minuts, demà en tindràs 30. És la cultura de l'esforç en estat pur,. En una societat ancorada en el deixar passar el temps, on s'estila el vuelva usted mañana per veure si les coses s'arreglen soles, o es difuminen; es trenca aquesta tendència per la recerca del compromís i la implicació.

L'esforç no és negociable. L'esforç no garantitza ni les finals ni l'èxit però sense compromís el destí és la banqueta, l'ostracisme.

L'equip és un bloc i la força resideix en ell. En l'aplicació d'aquesta frase està l'autèntic lideratge.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493