Un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid i ex secretari general de la “Conferencia Episcopal Española”, Juan Antonio Martínez Camino, ha advertit aquesta setmana què "quienes colaboren en la realización de un aborto tienen la excomunión 'ipso facto' porque la Iglesia quiere defender a los más débiles". Al seu “catòlic” entendre, una dona que ha sigut violada no pot avortar "porque ser objeto de una injusticia no justifica cometer otra". Ha comentat que les víctimes de violacions “deben ser ayudadas para que superen el trauma, si bien eliminar a un ser, a un niño que va a nacer y que es un ser humano inocente, no es buena solución".

Quan vaig llegir aquest text, indignat des de l'ungle del dit petit del peu fins a l'extrem dels meus cabells, pocs cabells diria la meva filla, vaig prendre una decisió: vull ser excomunicat!!, sense esperar més. Rancis, colla de rancis! Carques, colla de carques! Agres, colla d'agres! Fonamentalistes, colla de fonamentalistes!

Pel cap em varen passar a tota velocitat imatges i frases diferents: perles recents del mateix Martínez Camino i del seu “capo”, en Rouco Varela, com “las relaciones homosexuales son objetivamente desordenadas”, “la unión de personas del mismo sexo no puede ayudar al progreso de la sociedad”, “el divorcio es una marcha atrás en los derechos humanos”, “el destino de una España unida depende de saber volver a las raíces cristianas”; els atacs indiscriminats de la televisió episcopal 13TV a Catalunya fomentant l'odi, els casos de bisbes i capellans pedòfils, els abusos sexuals a menors, la connivència repetida amb els poderosos i el servilisme a l'estructures de poder, l'aliniació amb moltes de les dictadures totalitàries, com la franquista, i el consegüent atemptat contra el dret dels pobles, la discriminació a les dones, el menyspreu històric als jueus i a altres races o ètnies, la Inquisició, la violència de les croades i de les diferents guerres de religió, entre altres.

Però no. Això no és el cristianisme ni l'Església católica, això és crueltat, jerarquia, inhumanitat, perversitat i maldat en estat pur.

La jerarquia de l'Església espanyola, malauradament, està cada vegada més posicionada amb aquesta tendència de forma clara, anclada en les veus hispàniques procedents de l'Espanya neointegrista més profunda, partidaris del “a Dios rogando y con el mazo dando”. Ara bé, el que em preocupa i molt, és el silenci de la nostre Església, el “mutis i a la gàvia” de l'Església catalana, amb excepcions molt puntuals com la veu de l'abat de Montserrat que ha reivindicat el dret a decidir i el reconeixement del Vaticà a una Catalunya independent.

La reconstrucció nacional de Catalunya, a finals del segle XIX, començaments del segle XX, i també, però en menys mesura, a l'època de la transició, possiblement no es pot imaginar sense considerar, almenys de forma parcial, el paper rellevant desenvolupat per l'Església, i sobretot per la implicació de persones molt concretes d'aquesta, en facetes com la recuperació de la llengua, en la identitat col·lectiva i en el desplegament de algunes institucions pròpies que possibilitaren la vertebració del país de forma cohesionada. Una influència, que des de la dècada dels anys 90, ha deixat pas al meu entendre, a un segon factor que va guanyant espai conforme passa el temps, les tendències seculars europees i els seus valors, tot i reconeixent el nacionalisme religiós català però com un fet més nostàlgic i romàntic, amb alguns forts referents espirituals, místics i culturals com és l'abadia de Montserrat. El país s'allunya en la vida real, quotidiana, del dia a dia, de l'Església. És el mateix procés que ha succeït en altres llocs de l'entorn europeu. Catalunya deixa de ser un país catòlic, doncs el catolicisme s'ha apartat de la societat. L'Església a Catalunya no ha sabut ser l'Església de Catalunya, no ha sabut jugar el seu paper. Identificada com una institució peruca, conservadora, aburgesada i associada tot sovint a un model d'evangelització impulsat i molt similar al de l'Església espanyola i a tot allò que abans hem comentat que representa, possiblement una associació injusta, però en part guanyada a pols per l'abús d'utilitzar el silenci, l'acatació i el sotmetiment com a senyera. Principis contraris al seu origen i al que ens expliquen va fer Jesús, qüestionar i enfrontar-se amb els més poderosos, cosa que li va costar la vida.

L'Església catalana s'ha d'arrelar novament amb la societat catalana si vol ser alguna cosa més que un satèlit, i ho ha de ser recuperant els valors dels seus orígens, recuperant el nord, la seva orientació. Ha de constituir-se com un element independent, que parla clar i alt, un element crític, valent, reivindicatiu, com un percutor incansable de la denúncia contra la injustícia, la pobresa i la desigualtat. L'Església ha de prendre partit, ha de mimetitzar la nova realitat, sí nova!, realitat de la societat civil transversal catalana, una societat esperançada que coneix, accepta i està disposada a resistir i actuar per aconseguir l'arribada de temps millors, econòmics i socials, en un context de crisi com l'actual.

De fet, en aquesta línia sembla que interpreta el món el Papa catòlic, Francesc, quan en el seu primer gran document apostòlic, l'exhortació apostòlica coneguda com Evangelii Gaudium, en la que realitza una crida a una reforma de l'Esglèsia i opina sobre el sistema econòmic de mercat: “Ja no podem confiar amb les mans invisibles dels mercats” diu, tot i solicitant un major control estatal per regular el desequilibri existent en l'actualitat entre una riquesa de pocs cada vegada més gran i una pobresa cada vegada més extesa. Entenc i comparteixo l'escepticisme dels crítics en aquest posicionament i sobre el nou Papa, “mucho ruido y pocas nueces” potser, però considero important i molt valuós que existeixin aquests canvis i aquest tipus de manifestacions procedent de la part més alta de la jerarquia eclesiàstica que pot arribar a diluir l'oposició radical de les actuals cúries catòliques, sobretot l'espanyola, al canvi de la societat i al progrés de les persones, a l'expansió dels drets humans en definitiva.

En definitiva i aprofitant l'avinentesa del tema, pels que heu arribat al final d'aquest article que Dèu us ho pagui.