Boulevard of Broken Dreams  La cançó "Boulevard of Broken Dreams" (Bulevard dels somnis trencats), de Green Day, magnífica, per cert, té una lletra pessimista que, dins de les moltes interpretacions de la situació que defineix, es pot entendre que parla de la soledat i de la desolació que viuen els joves en la societat actual. Reflecteix perfectament l'estat d'ànim que pot tenir una generació sencera. Una generació de joves que, davant de la ferotge crisi econòmica en què estem immersos des de fa 6 anys, veuen com el temps passa i perceben el seu futur poc clar i mancat d'esperança, amb la sensació que ningú no fa ni farà res per a ells. Desil·lusionats, es veuen passejant per sempre més en un camí que no saben on va, en el Bulevard dels somnis trencats.

“Camino per una carretera solitària,

l'única que alguna vegada he conegut,

no sé a on va,

però per mi és la meva casa i camino sol,

camino per aquest carrer buit,

al Boulevard dels somnis trencats,

on la ciutat dorm,

i sóc l'únic i camino sol...”

(...diu l'inici de la cançó.)


Una generació de joves, que segurament tenen la formació acadèmica més gran de tota la història, a la recerca d'una feina que no troben. I, quan la troben, és en unes condicions precàries que els desmoralitzen, en el marc d'un Estat que duplica, com a mínim, la mitjana europea de la taxa d'atur. I aquesta diferència augmenta quan es tracta d'atur juvenil, igual que succeeix a Grècia, a Portugal i a Irlanda, els anomenats PIGS.

“Estudia i penca molt, fill meu, que quan siguis gran et guanyaràs bé la vida." Això ens deien els nostres pares i avis. Treballar i formar-se avui segueix sent molt important, sobretot si es para atenció al que demana el mercat. Però no és cap solució definitiva al problema. Ells, els joves d'avui de classe mitjana, que vénen de tenir, generalment, tot tipus de comoditats i de serveis a les seves llars i al seu entorn; ells que no s'han hagut de preocupar mai del plat a taula; ells que han disposat de tecnologia imbricada al dia a dia quotidià; ells que s'emprenyen quan algun dia se'n va la llum de casa; ells, que no han conegut mai la foscor en el sentit més ampli de la paraula; ells, que han viscut en el benestar sense poder apreciar el que va costar arribar-hi. Ells... Ells no ho entenen...

Ni ho poden entendre, ni nosaltres explicar-los-ho. Com explicar-los que l'horitzó, per a ells, és molt més tancat que el que teníem nosaltres, com explicar-los que el sistema polític, al qual hem anomenat democràtic i que hem construït, no ens deixa decidir el nostre futur lliurament, com explicar-los que l'alternativa a un atur juvenil superior al 50% és marxar del país, com explicar-los els desnonaments a gent que ha sigut enganyada per part dels mateixos enganyadors, com explicar-los la pèrdua de valors de la societat real, quan els hem intentat vendre durant tant de temps una altra cosa... Com explicar els somnis trencats.

 

“La meva ombra és l'únic que camina al meu costat,
el meu poc profund cor és l'única cosa que està bategant,
algunes vegades desitjo que algú d'aquí fora em trobi,
fins llavors caminaré sol.”

(...continua la cançó.)

 

Ara bé, davant de tant de pessimisme, realment el problema és de la situació, que és la que és? O es tracta d'un problema que no sabem ni entendre ni explicar com hi hem arribat, ja que, és clar, no era el destí que esperàvem?

Qui s'ha emportat el meu formatge? és el títol d'un llibre de Spencer Johnson, on hi diu: “Ningú no els havia advertit. No era just. Se suposava que les coses no havien de ser així." Personalment, no acostumo a llegir aquest tipus de llibre, però en aquest cas ho vaig fer perquè va ser un regal d'un home entranyable, d'un autèntic self-made man. Un home que era el president d'un grup internacional d'empreses per les quals vaig treballar com a director de Management, un home que em va ajudar, a qui vaig apreciar molt, però molt, i de qui vaig aprendre moltes coses, en Josep Colls. En aquest llibre, la conclusió és que “el formatge sempre hi és”, només cal buscar-lo. El canvi sempre hi és, perquè el formatge no para de moure's. Ens hem d'anticipar al canvi per preparar-nos quan el formatge es mogui. Hem de controlar el canvi, per tant, hem d'olorar el formatge freqüentment per saber quan es torna ranci. Hem d'adaptar-nos al canvi amb rapidesa. Com més aviat ens oblidem del formatge vell, abans podrem gaudir del formatge nou. Hem de canviar, ens hem de moure amb el formatge. Hem de gaudir del canvi, degustar l'aventura i gaudir del gust del nou formatge. Hem de preparar-nos per canviar ràpidament i gaudir-ho una vegada rere l'altra, el formatge sempre es mourà.

Un exemple paral·lel és el Japó, on la crisi fa més de 20 anys que dura. Als anys vuitanta, els béns immobles equivalien al 20% de la riquesa mundial, cinc vegades més que tots els Estats Units. Entre 1984 i 1989, l'índex Nikkei va passar dels 11.500 punts als 39.000 punts, un augment de valor de gairebé el 340% en només cinc anys. El país creixia i creixia, a un ritme de vertigen des de feia dècades sense parar. Però l'any 1990, de cop, tot es va acabar:

- Van baixar els preus dels habitatges. Us sona la bombolla immobiliària?

- Van caure les cotitzacions de la borsa. Segur que també us sona.

- El deute públic va passar de ser, l'any 1990, del 3%, fins al 200% actual. Ens recorda a alguna cosa?

- Va existir una crisi de demanda i el consum va baixar dràsticament. Ja sabeu de què parlem.

- Les inversions empresarials van disminuir en gran manera, fins i tot es van aturar durant un llarg període de temps. I això?

- L'atur va aparèixer en un país on quasi no sabien ni què era, i va impactar directament en els ciutadans i en les famílies, tot i que no va ser mai superior al 6%. Una situació similar a la que ens està passant, no?

- Va existir una important crisi bancària. S'assembla, oi?

- El Japó va deixar de créixer anualment, i va començar a alternar anys de recessió amb anys de baix creixement, fins ara. Veieu el paral·lelisme?

Els joves japonesos, els dels anys 90, que avui no són tan joves, i que també se'ls va anomenar "els de la generació dels somnis trencats", s'han acostumat a viure en l'austeritat, a consumir menys que els seus pares, a estalviar i a mantenir una raonable qualitat de vida, d'acord amb les seves possibilitats. Per aquest motiu, la sortida de la crisi econòmica dels anys 90 del Japó és avui motiu d'estudi per sociòlegs i, sobretot, per economistes, com a exemple del que pot passar en gran part dels països europeus i en particular en l'Estat espanyol. Potser que comenci a prendre exemple. Malgrat tractar-se d'un país en el qual fa dues dècades que no hi ha creixement, es veu activitat al carrer i als comerços i on els serveis públics funcionen de forma eficient. Els joves japonesos han deixat de comprar articles que estan per sobre de les seves possibilitats, com els cotxes de luxe. Aquests articles fins i tot els han deixat d'agradar.

L'experiència japonesa demostra que el benestar pot existir dins d'un marc d'estancament econòmic, i que la prosperitat i l'estancament no són conceptes tan antagònics. L'estat espanyol, a diferència del Japó, porta sis anys de crisi, però és un Estat sense prosperitat i, el que és més greu, sense expectatives. Cal canviar aquest darrer aspecte, cal mirar al Japó per anar contra el pessimisme. Però per canviar això, cal considerar que al Japó la diferència entre les rendes més baixes i les més altes és de les més baixes del món, cosa que no passa a l'Estat espanyol, on les retallades en els serveis bàsics i la pujada d'impostos indirectes estan fulminant les classes mitjanes.

Canviem el final de la cançó "Boulevard of broken dreams", que diu “fins llavors, caminaré sol”, per l'optimista “You'll never walk alone” o “mai caminaràs sol”, que és l'himne del Liverpool i del Celtic de Glasgow. En Josep segur que escolliria aquest i faria possible que tots ens el creguéssim.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493