Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 01 Novembre 2021

Vist: 1127

EL COVE SENSE PEIX

L’expressió "peix al cove" s’identifica en política amb l’etapa de Jordi Pujol.

Consistia en anar pidolant, esgarrapant i aconseguint de l’estat central, petites concessions per anar fent i construint el país. S’associava amb una forma pragmàtica de fer política, en la que el nacionalisme autonòmic moderat català i no independentista tractava d’aprofitar qualsevol posició de força enfront de la debilitat del moment del govern central i centralista per revertir a poc a poc una situació deficitària de partida.

Lingüísticament parlant, la utilització en política d’aquesta expressió era incorrecta, peix al cove significa i fa referència a quelcom senzill d’aconseguir. És equivalent a dir això està fet o a dir això és bufar i fer ampolles, i més col·loquialment a dir que una cosa està xupada o està tirada.

El peix al cove no és només un error lingüístic, també va ser un error polític que quedava lluny de la tradició pactista històrica del catalanisme i fora de qualsevol marc de cooperació bilateral propi de les institucions.

El peix al cove no era una estratègia política de cap mena sinó una forma tàctica i oportunista de fer que servia per anar tirant, per fer callar i conformar als votants, llavors majoritaris, i per evitar desordres socials de forta magnitud. També servia, com hem vist després, a interessos particulars del senyor Pujol, creant un context de tranquil·litat i de conformació que facilitava la corrupció i el repartiment indecent i sense principis dels peixos, avui un per a tu i demà dos per a mi.

El resultat final de les polítiques catalanes del peix al cove ja el coneixem i són un desastre, la veritat i el que va quedar era més cove que peix, el peix al cove va esdevenir en el cove sense peix.

El que des de Catalunya i els catalans vèiem com una justa negociació, des de la resta de l’estat es veia i es venia com un xantatge. El que des de Catalunya s’entenia com una reivindicació als molts greuges acumulats durant dècades i dècades, des d’Espanya s’ha considerat i s’ha venut com un “ja tornen aquests catalans rics i xantatgistes a pidolar, són insaciables i no ens deixaran res per a nosaltres”. Nosaltres sabem que no és així, però a la resta de l’estat espanyol així ho veuen i així s’ho creuen.

Aquesta imatge esbiaixada i deteriorada de la realitat, facilita i aconsegueix que de forma maliciosa i impune s’incompleixin sistemàticament els compromisos per part dels diferents (tots) els governs espanyols en matèria d’inversions per al nostre país, a vegades directament no executant-se i a vegades alentint i eternitzant aquestes. La conseqüència d’aquest incompliment ha portat a Catalunya a no disposar de les infraestructures que ens fan falta, ens ha dut a la degradació i a no poder ser el que mereixem ser.

Els resultats aconseguits de les polítiques del peix al cove per a Catalunya, s’extrapolaven als altres indrets estatals en forma de compromisos i pressupostos, el famós “café para todos”, solidaritat li deien, tot el peix pescat a l’estat, excepte el d’Euskadi que és en gran part per a ells, es repartiria de forma equilibrada i justa entre tots, perquè ningú passi gana. Però aquí no hi ha hagut ni hi ha justícia ni equilibri, el peix s’ha repartit de forma irregular, mentre que per a algunes comunitats autònomes hi ha havia més peix de l’acordat i tot era del bo, per a nosaltres només ens ha quedat la morralla i en poca quantitat.

Ens han robat el peix que hem pescat, hem fet el lluç. Ens han robat els calés i ara ens volen robar la llengua, la llibertat, els nostres principis, la nostra identitat. Ens ho volen robar tot. El nacionalisme espanyol no és ni serà mai plurinacional, és unitarista i centralista, unitarista i centralista amb la llengua a la qual li diuen espanyol i no castellà, unitarista i centralista amb les seves creences religioses, unitarista i centralista amb la seva idea política de monarquia-jutges-govern, al nacionalisme espanyol li molesta Catalunya com és, vol que sigui un territori més d’Espanya, que desaparegui com a país.

Aquest pensament és el que ens va portar a la majoria de catalans a desconnectar d’un estat al qual no volem pertànyer, a un estat que ens represalia per la nostra forma de pensar i fer, a un estat hostil que nos ens protegeix sinó que ens persegueix, un estat que no té solució, en el que estem com el peix que es mossega la cua.

Volem la Independència. No puc acceptar ni accepto, veure als “nostres” polítics amb actitud de tornar als pretèrits temps amb olor de polítiques del peix al cove i que no ens porten enlloc, que en portar-nos amb força i determinació cap a la independència. El resultat ja el coneixem per a moltes taules de diàleg que hi anem, a l’estat tot el peix està venut. Dit de forma clara i catalana: Marxem! L’1-O no va ser cap intent, va ser una victòria vinculant per golejada de la democràcia.

Hem triat aquests polítics i partits per defensar-nos i fer efectiu el mandat de l’1-O, no hem triat a polítics pusil·lànimes per a perdre el temps. No volem polítics de pa sucat amb oli, no volem polítics per a parlar, per a gesticular, per a queixar-se, per a criticar, ni per fer promeses, però que a l’hora de la veritat donen suport al PSOE, un partit centralista que forma part del nacionalisme espanyol, un partit partícip de la repressió i del 155. Això se’n diu fer el préssec i nosaltres volem polítics en majúscules, per a executar, per a fer.

L’1-O no és el passat, és el futur. No cal tornar-ho a fer, només cal posar fil a l’agulla i acabar-ho.

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 18 Octubre 2021

Vist: 1421

EL JOC DEL CALAMAR

Tranquils que no faré cap spoiler.

He caigut a la temptació, a casa acabem de veure aquest fenomen televisiu de Netflix, la sèrie sud-coreana de la que tothom, o quasi tothom, hi parla.

A part de passar una bona estona, o no, veient el joc del calamar, l’èxit d’aquesta sèrie procedent d’una cultura molt llunyana com és la sud-coreana és perquè la distopia que caricaturitza i descriu ens és realment molt propera, parla del problema de l’augment de l’endeutament i de les desigualtats a la societat. Les escenes passen a Corea del Sud, però podrien passar a qualsevol altre indret que tingui el capitalisme com a sistema.

El joc del calamar és una competició de jocs infantils amb un rerefons de violència i brutalitat, hi participen 456 persones adultes. Només en pot guanyar un, hi ha personatges principals molt diversos com un malvat gàngster, una carterista, un addicte al joc, un malalt terminal, un fanàtic religiós, un banquer arruïnat que el busca la policia, un immigrant il·legal, una desertora nord-coreana, una expresidiària que es va carregar al seu pare abusiu, totes elles amb una característica en comú, són persones angoixades i ofegades per uns deutes que no poden ni podran tornar mai, persones fracassades per debilitat, per manca d’oportunitats, per discriminació o senzillament per mala sort, però que són persones desesperades i disposades fins i tot a perdre la vida, persones que han perdut el respecte a tot començant per perdre-se'l a si mateixos.

A Corea del Sud, una de les deu economies més importants del món, el deute a les llars ha crescut molt als darrers anys dins de la classe mitjana i més baixa. Les desigualtats socioeconòmiques dins de la societat també s’han agreujat molt, són ara extremes. Els preus dels habitatges s’han disparat i l’atur juvenil ha assolit una xifra rècord. La pandèmia ha contribuït a agreujar més aquesta situació, apareixent prestadors que ofereixen crèdit d’alt risc a costos desproporcionats, abocant a les persones que han perdut els seus recursos a una situació cada vegada més precària a l’hora de poder afrontar despeses imprevistes com poden ser una malaltia familiar prolongada o un acomiadament. Avui al país coreà, la impossibilitat de poder fer front al pagament dels deutes s’han convertit en la primera causa de suïcidi.

Evidentment, aquesta situació no és exclusiva de Corea del Sud, són molts els països considerats del primer món que en l’actualitat presenten una situació econòmica alarmant, i un paral·lelisme amb la situació de deute excessiu i desigualtat màxima, com el que planteja la sèrie. Hi ha moltes persones, tant homes com dones, en aquests països avançats que segur s’han sentit identificats amb els desgraciats protagonistes del joc del calamar. A Catalunya també.

La desigualtat extrema es visualitza amb un grup VIP de multimilionaris emmascarats, sense escrúpols, viciosos i corruptes que no gaudeixen del que ells tenen sinó que gaudeixen veient el patiment i apostant en la competició dels desgraciats que no tenen res a perdre. És curiós aquest apartat, perquè cap d’ells sembla ser coreà ni asiàtic, tots tenen perfil estranger.

De seguir l’espiral actual, de continuar amb l’augment del deute impagable, de seguir creant un context de desigualtat extrema a la societat, l’economia i la societat sud-coreana no aguantarà, com tampoc ho aguantarà la resta de països del primer món, les coses poden esfondrar-se, i això no és cap joc.

Per evitar-ho, puc donar ara una bona notícia que normalment passa desapercebuda pel gran públic, però té una gran transcendència. Fa pocs dies, el premi Nobel 2021 ha sigut atorgat a David Card, Joshua Angrist i Guido Imbens, en reconeixement als anomenats "Experiments Naturals Econòmics". A diferència d’altres ciències, com la medicina, en el món de l’economia és molt difícil fer assajos reals. Amb els experiments naturals això canvia, són una font important de coneixement que no es basa en hipòtesis teòriques sinó en situacions reals. Els premiats han desenvolupat noves tècniques d’investigació i anàlisi que permetran treballar amb realitats alternatives per poder treure conclusions vàlides per a la realitat.

Fins ara els experiments econòmics eren acotats i controlats, sota la premissa de “no ho toquem gaire per a no espatllar-ho del tot”, però tot sovint, aquestes limitacions invalidaven les conclusions. Aquest modus operandi portava a l’afirmació que un economista pot explicar la realitat del que ha succeït, però no el que vindrà, ara aquesta afirmació pot ser cosa del passat, l’economia regressiva finalitza els seus dies i estem assistint al naixement de l’economia predictiva, gràcies als nous models, gràcies a la Intel·ligència Artificial i gràcies al Deep Learning.

Ara tot quedarà en evidència, quedarà en evidència els qui volen que hi hagi desgraciats i vips, quedaran en evidència els polítics que no vulguin per res per continuar aferrats al seu “xollo”, quedaran en evidència els corruptes i els populistes mentiders que actuen advertint als altres en benefici propi, una societat més justa i més neta, en la que no hi hagi pobresa i opulència extrema és possible, tot dependrà de millorar l’economia. Avui ho comencen a poder fer.

El joc del calamar pot quedar-se com a ciència-ficció o... ser una realitat? Hi voleu participar?

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 11 Octubre 2021

Vist: 1156

TEMPS DE PRESSUPOSTOS, TEMPS DE PRENDRE EL PÈL

Quan t’enganyen una vegada és culpa del que t’enganya, quan t’enganyen sempre, també és culpa de l’enganyat, que ho permet cada vegada.

La darrera setmana, el consell de ministres del Gobierno de España, va aprovar el Projecte de Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat per l’any 2022 que entrarà al Congrés de diputats espanyols aquesta setmana. Amb aquests pressupostos, el govern estatal ha manifestat que busca un augment del 7% del PIB, una reducció de la taxa d’atur fins al 14,1% i un major nombre d’oportunitats per a tothom, com han dit són els pressupostos de la recuperació justa.

Les grans línies mestres d’aquests pressupostos són:

• Una xifra rècord d’inversions i de despesa social.
• Aposta pel jovent, amb més despesa destinada al sistema de beques i a la formació professional. Més edificació d’habitatges socials, i un fons de recolzament destinat al lloguer per promoure l’emancipació.
• Augment de la despesa social, augment de les pensions, augment del sou de funcionaris i augment de la despesa destinada a la dependència dels més grans.
• Un pla de recuperació econòmic dirigit a les pimes, que inclou la modernització i digitalització del teixit industrial, així com la recuperació del sector turístic.
• Tot suportat per l’entrada de fons europeus i l’increment de la recaptació tributària donada per la recuperació econòmica, el creixement de la demanda interna i la creació de llocs de treball prevista.

Fins aquí, res a dir, és la típica proposta d’un govern d’esquerres. PSOE i Podemos compten per la seva aprovació al Congrés amb els partits que van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, compta amb el PNB i amb ERC, de fet els necessiten com aigua caiguda del cel.

El problema no ve del pressupost, que després servirà més o menys, el problema és un altre, el problema és endèmic i recorrent, el problema és la manca d’execució del pressupostos a Catalunya.

Som al mes d’octubre, queden 3 mesos per acabar l’any, i només s’ha executat el 15% de les inversions pressupostades a Catalunya. Una vegada més, amb els pressupostos del 2021, i tal com va passar amb els pressupostos del 2020, 2019, 2018, 2017 i anteriors, els pressupostos de l’estat espanyol amb Catalunya són incomplerts de forma reiterada i sense cap conseqüència. Ens menteixen.

ERC va dir molt clarament que calia que es complissin els pactes pressupostaris del 2021 per a treballar els comptes de l’any vinent. També és molt clar que no s’han acomplert. Què farà ara ERC? Aprovar com un “babau” uns nous pressupostos del 2022 que no seran mai executats a Catalunya? Seguirà acceptant la repressió econòmica en manca d’inversions, en manca d’infraestructures que empobreix cada vegada més el nostre país? Seguirà acceptant que l’execució de pressupostos a Catalunya no arribi ni al 50% mentre que a Madrid passa del 150%? Senyors d’ERC, vau dir de reunir-vos cada 4 mesos per controlar el dèficit d’execució pressupostària, ho heu fet? És clar que no.

Tothom a Catalunya sap que el temps de pressupostos, temps de prendre el pèl. Acceptarà ERC ser còmplice un any més d’aquesta estafa, d’aquestes mentides, d’aquest engany al poble català? Perquè ho serà. Serà còmplice, i no serveix dir que vol evitar la caiguda dels socialistes per evitar l’entrada d’un govern de dretes espanyol, que ja sabem és un govern d’ultradreta. No oblidem i no perdonem, que els socialistes van impulsar i signar, igual que el PP i C’s, l’aplicació del 155 a Catalunya, i la posterior repressió.

Ara com ara, el Gobierno no està disposat a fer concessions, només ho està a donar almoines. No és acceptable. No és recomanable. No hem de cedir, ni ERC, ni Junts, ni la CUP. Ells necessiten els pressupostos, doncs perfecte, nosaltres volem rebre de forma directa els ajuts dels fons europeus, volem el traspàs de RENFE-ADIF, volem el català com a llengua de primer ordre al nostre país, volem la fi de la caça i captura dels nostres exiliats començant pel president Carles Puigdemont, volem la finalització de tota repressió policial i judicial que només es pot garantir amb la marxa immediata de tots els cossos policials de l’estat causant de l’atac al nostre poble, volem el retorn de tot el patrimoni confiscat a institucions catalanes i a ciutadans durant el franquisme, volem les transferències en ports i aeroports.

Però l’estat no vol ni tractar aquests punts, ells només volen que signem els pressupostos, ells són mentiders, si ens deixem dir mentides, mentides ens diran. Són estafadors, si ens deixem estafar, estafes en rebrem.

Si ERC es deixa enganyar, entabanar i estafar, ho farà a consciència i amb ple coneixement de causa, no val dir que no ho sabia. Ho sap perfectament, si s’ho deixa fer, significa que ERC també enganya, entabana, menteix i estafa. Veurem que tria.

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 03 Octubre 2021

Vist: 1974

1-O, EL DIA DELS HEROIS

Ara fa 4 anys, vam ser herois.

Ens n'havíem anat a dormir amb una inundació de notícies, incerteses i il·lusions del que podia passar a l’endemà. Ens llevem de matinada, una dutxa ràpida, un cafetó accelerat i a xafardejar els telèfons mòbils a la recerca de notícies: els piolins s’han mobilitzat? Han entrat als col·legis electorals que estaven custodiats pels voluntaris? Hi ha hagut violència? Se'n  sap alguna cosa de les urnes?

De seguida, tota la família al carrer, plou, és de nit, queden encara alguns minuts perquè siguin les 5 del matí. Arribem expectants al Col·legi Electoral de Can Saladrigas, al Poblenou de Barcelona. Porta tancada i unes 200 persones al carrer. Una guitarra que entona l’Estaca, mentre la gent la canta amb un tò molt i molt baixet, per a no despertar i incomodar als veïns que encara dormen. Cap Mosso, cap piolín. Tot tranquil. Ens relaxem un xic. És el moment de narrar-ho, escric l’article “Al peu de les urnes”, i ho faig literalment a peu de carrer, article que comença amb un “estem fent història”, i acaba amb un “Votarem. Guanyarem. Som i serem”.

La gent arriba cada vegada amb més quantitat, ja som més del triple. Sentim el primer helicòpter de control. És dels “nostres” o dels altres? Ni idea, no el veiem, però de forma espontània i per si de cas, ens brota la primera reivindicació del dia: “Votarem!, votarem! Votarem!”, els hi cridem, desafiant-los i apujant el to fins ara endormiscat.

Passen les hores. Els centenars de persones s’han convertit en milers. Sorpreses agradables, veïns amb qui fins ara només ens havíem creuat un “bon dia o bona tarda” o un “quina calor que fa aquests dies”, també hi són, s’acosten i es posen a xarrar. La germanor, la solidaritat, l’empatia hi és present i ja nos ens deixarà. Les que no han arribat encara són les urnes, però ens calmen, les urnes estan protegides i arribaran, ens diuen.

Ja és quasi l’hora d’obrir els col·legis per a les votacions. Arriben els mossos, un cotxe del qual baixen una parella que es manté a distància prudent. Els forners del davant treuen croissant i pastes per a tothom, ens conviden i també els hi ofereixen als Mossos. De cop, esclata l’eufòria, un dels voluntaris ens anuncia que les paperetes i urnes ja han arribat. Ja hi són les tan desitjades depositàries de la democràcia. El govern i l’estat espanyol las ha buscat, las ha perseguit per destruir-les, però no les ha trobat. Han estat custodiades per a voluntaris, pel poble català. Gran victòria.

Ja es fa l’hora de votar, però ningú ha rebut les citacions per formar part de la mesa electoral. Sembla que correus les ha intervingut. No passa res, tot està pensat, es reclamen voluntaris i en menys d’un minut n’hi ha de suficients per omplir 10 vegades les taules del col·legi electoral. Això és democràcia participativa. Què fem normalment si ens toca forma part d’unes eleccions estatals? Primer deixar anar un renec i després intentar buscar una excusa per poder-nos escapar, cosa que no acabem fent per a no perjudicar a altres.

Aquest procés ha fet que les votacions vagin endarrerides, arriben les primeres notícies d’agressions i càrregues de la policia espanyola. Tensió i por. Ens tocarà a nosaltres? Imaginem que vindran però desconeixem quan. Les persones segueixen arribant, es multipliquen al carrer, tothom expectant a les notícies, tothom cabrejat, tothom indignat, però tothom convençut, decidit i ferm. Seguim!.

Ja som a punt de començar, tot preparat per a fer-ho i de cop...el sistema informàtic ha caigut. Merda, merda, merda! I ara què? Es reclamen informàtics, com quan es demanen metges quan algú s’indisposa i es desmaia. Entren 3 o 4 nois i noies, són els salvadors, ara toca la reanimació. Els minuts semblen hores, es fan eterns. Angoixa, se senten els primers comentaris pessimistes, sembla que tot està perdut però de nou...crits d’eufòria. El sistema ha revifat!. Es confirma que l’estat està darrera dels atacs informàtics a la democràcia, però un grup de virtuosos informàtics voluntaris improvisats ho solucionen. Nova victòria.

Tot està en funcionament, tot a punt, es fa un passadís i entra la primera votant, una senyora de més de 90 anys amb cadira de rodes. Tothom aplaudeix. Alguna llàgrima ens cau. Ens identifiquem amb ella. Pensem que ho veurà malgrat la seva edat, que serà possible malgrat les seves limitacions. Ella ens representa, representa el patiment i l’esforç per aconseguir-ho, però també representat la transversalitat, la il·lusió i l’esperança. Si ella en té, qui som nosaltres per rendir-nos, de cap manera, endavant. Joia, emoció i alegria a dojo quan la senyora surt i ens diu que ha pogut votar.

Després d’ella van entrant els votants, per preferència, primer la gent gran i les mares i pares amb nens, nosaltres fa hores, moltes hores que hi som, però som pacients, hem vingut per fer una cosa gran, una gran cosa.

Comencen a arribar les imatges del que està passant en altres indrets, dels atacs al poble, a la gent, del mal que fan, de la sang que corre. Quin fàstic de gent aquests violents que porres amb mà i armats fins les dents, atonyinen i fereixen al poble indefens que només vol votar, als nostres conciutadans, a gent com nosaltres. Desgraciats! Inhumans! Goril·les! Assassins! Fanàtics!

Mentre estem en xoc per les imatges visualitzades, se’ns dona la notícia de que piolins armats venen al col·legi, ja ens toca el rebre. Què fem? Tinc por per la família, por individual, por pels amics, por per les companyes i companys que estan amb nosaltres, por pels nens petits i la gent gran que hi ha. Vencem la por, ens decidim quedar, no som ni serem covards, som i serem valents. No només nosaltres, d’allà no marxa ningú, al contrari tothom a fer pinya, les notícies van arribant, uns cosins nostres estan rebent de valent al barri del Clot, altres estant a 4 carrers a col·legis passant ip's per que el web per votar no caigui, mentre fora piolins de paisans són aturats per la gent, ens concentrem a la porta del col·legi, tots plegats, a defensar com sigui la democràcia, a rebre hòsties si cal. 1-O, el dia dels valents. 1-O, el dia dels herois.

Se’ns accelera el cor, estem expectants i preparats, sembla que l’arribada dels feixistes és immediata, qüestió de minuts. S’escolten arenguen a favor de la llibertat, de la democràcia, de la resistència. No sabem com acabarà, no sabem com acabarem, però no ens mourem. No ens mourem per la nostra història ignorada i atacada des de fa segles, no ens mourem per buscar un nivell de vida més òptim, no ens mourem per viure en plena llibertat, no ens mourem per aconseguir una moderna justícia social, no ens mourem per viure en veritable democràcia, no ens mourem per deixar de ser una colònia de l’estat espanyol, no ens mourem per no dependre d’una monarquia retrògrada, fatxa i incoherent, no ens mourem per preservar la nostra identitat, la nostra llengua i cultura sempre atacades, no ens mourem per no ser castigats per un estat judicial i policial, no ens mourem per viure en un estat modern, pròsper, lliure i millor. No ens mourem, victòria total.

Les forces repressores de l’estat agressor no van venir, les votacions van poder seguir en un clima de calma tensa, davant la pluja de vídeos i declaracions. Tothom ordenat i en fila de nou, a ningú l’importava qui anava abans primer en l’ordre, la felicitat tornava a estar a les cares de les persones valentes, les persones pacients, pacífiques i cíviques. Ens estàvem guanyant la nostra llibertat, la nostra independència.

Arriba l’hora de tancar col·legis, hi ha menys gent. Missió complerta. Molts no marxem, el dia ha estat llarg i dur, però cal fer un darrer esforç, és hora del recompte i hi ha rumors que mossos i policies entren als col·legis a interrompre aquests i disposats a segrestar les urnes. Darrer esforç per a la defensa de la democràcia. Ja és de nit quan el recompte ha acabat, i els que queden, molts encara, custodien urnes, paperetes i recompte fins que marxen els cotxes que les porten. Tot acaba i tot comença.

Per respecte als herois de l’1-O, per respecte a les catalanes i als catalans que van sofrir, votar i defensar amb els seus cossos la democràcia, feu el favor d’acomplir el mandat d’aquell dia. Us ho exigim. Si no sou valents com nosaltres vam ser aquell dia, plegueu! o passarem per sobre de tots vosaltres, esborrant qualsevol rastre de covards i traïdors. El referèndum ja el vam fer i el vam guanyar.

Som i serem herois, herois de l’1-O, ja sigui de l’any 2017, 2021 o següents.

Som i serem herois. Visca la República Catalana.

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya