QUAN LES MENTIDES ESDEVENEN REALITATS
“Una mentida repetida mil vegades esdevé una realitat”.
És el que deia Göbbels, el cap de propaganda del partit nazi i després del Tercer Reich, un dels principals pilars sobre el que es va assentar la popularitat del nacionalsocialisme en els anys de l’emergència del fenomen, i la seva resistència en els moments de la derrota. Les bombes queien sobre Berlín, i els aliats començaven a entrar pels seus carrers, i encara molts alemanys creien convençuts en la seva victòria.
L’experiència va posar de manifest, de forma extrema, com les societats poden creure en qualsevol missatge si aquest es presenta de forma adequada. Avui, sectors poderosos segueixen utilitzant de forma conscient la mentida com mitjà per manipular la ment de persones sobre les quals es vol influir i així aconseguir que acceptin el que és inacceptable i recolzin els seus plans. Per aquesta finalitat, només cal exercir un poder absolut sobre els mitjans de comunicació social i les institucions que transmetin ideologia, entre elles, una escola uniforme, per repetir incessantment una no veritat convenient i fixar de forma comuna, les pors, els odis i les inseguretats. La repetició d’una mentida fa que la ment s’adapti a ella, per escoltar-la, percebre-la i acaba per ser incorporada a l’àmbit propi de pensament, generant profundes creences, basades en aquella no veritat.
Quan les mentides esdevenen realitats. Que els jueus eren un mal per la societat alemanya, la font principal de els seus problemes, és una gran mentida, una bestiesa, però la repetició d’aquest missatge a la societat durant el període nazi, va suposar la interiorització per parts dels alemanys d’aquesta asseveració com una realitat, i va justificar el genocidi. No és gratuït l’estreta relació entre poder i mitjans de comunicació.
Amb l’emergència de les xarxes socials, i la multiplicació que comporta de veus independents i alternatives de la informació, podríem pensar que aquesta imposició de la mentida com realitat és més difícil, però les xarxes també tenen les seves pròpies mentides, reforçades amb la immediatesa que busquen per connectar amb les percepcions dels usuaris. No importa el mitjà pel qual es transmet un contingut, sinó que el que és important és la intenció de què es comenta. A la comunicació per Internet, la gent busca confirmar les seves percepcions més que no pas construir arguments o contrastar opinions, és més important el què es diu i com que per què es diu.
Aquest fet és el que explica els motius pels quals els espanyols, tenint accés per Internet a tot el que ha passat a Catalunya, no s’han assabentat. No és que no s’hagin assabentat, és que no s’han volgut assabentar. Per què un company de feina, el dia del sopar d’empresa a Madrid, no havia vist les imatges de les brutals càrregues policials contra els catalans que anaven a votar l’1-Oct? Per què dubtava de la veracitat de les imatges, i quan li deies que ho havies vist en primera persona, argumentava que calia saber l’origen? Per què després d’aquell sopar mai ha fet cap intenció de preguntar-me sobre el que va veure amb la voluntat de saber més? És clar, l’aparell de propaganda de l’Estat porta anys i anys adoctrinant als espanyols, ells tenen una ideologia uniforme sobre els catalans, ells creuen que són demòcrates en un país en què hi ha una monarquia imposada per un dictador. S’han cregut que els presos polítics són delinqüents, colpistes, però no són capaços d’entendre que cap colpista ho és posant urnes seguint el mandat pel qual van ser escollits. S’han cregut les mentides, les han interioritzat. Descobrir que les mentides, ho són, els hi fa mal. Tenen la informació, Internet els hi dóna, però ells busquen la conformitat dels seus pensaments en relats immediats poc estrictes que els hi ofereix la xarxa.
Quasi veritats, mitges veritats i mentides han sigut utilitzades per decantar resultats electorals i guanyar referèndums en molts llocs. Són eslògans molt efectius des del punt de vista de l’impacte i el retuit, amb beneficis polítics a curt termini, però sense arguments, trets de context, o mentides directament.
A Espanya és recurrent trobar aquests comentaris polítics, tots falsos:
- El referèndum va ser un delicte i és il·legal. Fals, la convocatòria d’un referèndum no està tipificat com a delicte en el codi penal. El PP ho va intentar canviar l’any 2003, però aquesta reforma va ser anul·lada.
- Enlloc del món es permet el dret d’autodeterminació. Fals, el dret d’autodeterminació està recollit en el primer article de la Carta de les Nacions Unides. Hi ha 38 constitucions que recullen aquest dret de forma específica.
- La Constitució prohibeix un referèndum d’autodeterminació. Fals, la Constitució a l’article 10.2 diu “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
- Catalunya no ha estat mai independent, no té drets històrics a reclamar. Fals, l’any 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins de la monarquia espanyola.
- La independència no es pot aconseguir sense acord amb l’estat i de forma unilateral. Fals, des de l’any 1991, 27 estats s’han fet independents, la majoria amb referèndums unilaterals.
Són mentides, les diuen per interès i s’ho creuen...
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
